Un consell previ
per a qualsevol persona que tingui l’oportunitat de veure aquest espectacle i
desconegui l’obra de Shakespeare de la
qual parteix: fer una lectura ràpida del text, buscar alguna de les seves
versions fílmiques ( juraria que la que va dirigir i interpretar Laurence
Olivier s’escola també en algun moment del muntatge en forma de veu en off) o
si cal, recórrer a la Wikipedia per saber de què va la cosa, resulta del tot
imprescindible. En cas contrari, en cas d’entrar al teatre desconeixent les
malifetes del monarca geperut al qual segons sembla Shakespeare va dibuixar encara
més bèstia i cruel del que era en realitat per tal de complaure així la
dinastia Tudor ( el mestre que tan bé va saber esmicolar els mecanismes del
poder, sabia també com complaure una mica al poder ), pot ser que
l’espectador quedi ben perdut.
Decididament, la dramatúrgia que Raimon Molins ha confeccionat per a aquesta
proposta no li posa fàcil. Com tampoc ho fa la direcció amb la qual el mateix
Molins aborda un muntatge que de vegades
té una mica massa l’aparença de taller
interpretatiu de l’Institut del Teatre
( que no per res, apareix com a
col·laborador a la fitxa artística ) traspassat a una sala d’exhibició pública.
Molins, ja per
començar, s’ha carregat aquell tret distintiu del Ricard shakesperià al qual,
sense anar més lluny, tan profit li han sabut treure tant la versió anglesa com
la versió nord-americana de “House of Cards”: aquella perversa capacitat del
monarca per convertir els seus monòlegs en confidències còmplices adreçades al públic ( en el cas de la sèrie,
parlant-li directament a la càmera ) per tal de mostrar-nos tots els mecanismes
manipulatius del seu joc. Això, des del mateix moment en què el futur monarca resta sol a l’escenari per
primer cop i deixa anar allò de “ara que l’hivern del nostre
descontentament...” per passar tot seguit a exposar-nos (entre queixes sobre
com el seu aspecte físic ha marcat un destí que no està fet ni per a la pau ni
per a l’amor ) l’estratègia que pensa seguir per tal de fer-se amb la corona. La
magistral carta de presentació que Shakespeare li ofereix a Ricard deixa fins i
tot entreoberta la porta d’una certa
empatia : aquest Ricard és ben
llest, sap ser també molt bon actor per tal de fer caure tothom en el parany de
la imatge que vol transmetre, i malgrat que el físic vagi en contra seva , sap
alhora com fer servir tots els mecanismes de la seducció!. Quelcom que es fa
del tot palès en l’admirable escena de la seducció de Lady Anna, a qui Ricard
ha convertit en òrfena de pare i viuda
perquè ell és justament el responsable tant de l’assassinat del pare com del
marit. Precisament , el cadàver d’aquest últim acaba d’irrompre a l’escenari
acompanyat pels plors d’una desconsolada
Lady Anna que no dubta en escopir-li a Ricart tot el seu odi i tot el seu
menyspreu. I malgrat tot, el futur rei i futur infanticida aconsegueix capgirar
per complert la situació, i convertir Lady Anna en captiva d’una
mil·limetrada maniobra emocional que
acabarà donant com a resultat el ( en teoria ) més inversemblant dels
matrimonis.
Però
lamentablement, al muntatge de Molins la naturalesa d’aquest joc queda del tot diluïda per una posada en escena que de vegades sembla
més interessada en sorprendre que en aprofundir . I que sovint acaba convertint
la sorpresa en desconcert. A què ve, que algunes de les més famoses paraules
pronunciades per Hamlet facin també aquí acte d’aparició ? Es tractava potser
de crear un paral·lelisme entre el príncep de Dinamarca i el duc de Gloucester
que , en qualsevol cas, com a mínim a mi se m’escapa veient l’espectacle ? Més
enllà de la broma, quin sentit té que de cop una de les actrius es posi a
parlar precisament en danès? El fet que el pervers duc es desdobli per moments
en dos actors, més enllà de l’exercici interpretatiu , li aporta alguna cosa a
la lectura que se n’està fent del text? D’altra banda, Molins tirà mà sovint de
recursos un xic ja massa desgastats per l’ús i abús que se n’ha fet d’ells:
recursos - com ara l’aparició de micros,
l’intercalat de fragments cantats o la projecció d’imatges videogràfiques – que
continuen sent perfectament vàlids sempre que la dramatúrgia ho evidenciï així,
però que en aquest cas semblen una mica superflus. Molins extreu
interpretacions correctes d’un repartiment que no deixa per això de resultar de
vegades massa irregular, i en el qual destaca un Aitor Gabaldà sovint forçat també a remarcar
els trets més grotescos d’aquest rei capaç de canviar el seu regne per un
cavall. Cert: aquest repartiment es lliura amb ganes a la proposta. I aquesta
,mostra de forma puntual ( diria que més
en el seu tram final que en el seu caòtic tram inicial) moments resolts amb
eficàcia que aconsegueixen reflectir un treball previ s’intueix que força
intens. Però amb això no en hi ha prou per poder capturar en tota la seva
dimensió ni l’esperit malvadament manipulador de Ricard, ni aquella ànima
torturada per la manca d’afecte que Molins tenia la intenció de mostrar-nos.
