Rabih Mroué (Beirut, 1967) és un creador polifacètic d'enorme rellevància que des dels anys noranta produeix els seus propis espectacles i es dedica a la videocreació diguem-ne assagística. Enguany el Festival Grec li ha dedicat un focus, que en l'àmbit pròpiament teatral ‒o no‒ ha acollit una les seves peces més emblemàtiques, Riding on a Cloud. D'altra banda, la Filmoteca de Catalunya ha ofert un cicle de projeccions que recull una selecció de les seves creacions audiovisuals. L'oferta d'aprofundiment en la l'obra del libanès s'ha completat amb un taller a la Fabra i Coats: Fàbrica de Creació i la conferència performativa Sand in the Eyes al MACBA. Aquesta programació en diferents seus permet abordar diverses facetes d'un creador que hibrida formats i transita amb total organicitat entre el teatre, el cinema i les arts visuals.
A Riding on a Cloud, la peça presentada al Teatre Lliure els dies 17 i 18 de juliol, el fet tràgic entorn del qual s'articulen moltes altres qüestions és la lesió cerebral del seu germà Yasser, qui l'any 1987, en la fase final de la guerra civil libanesa, va rebre un tret al cap. Entre les greus seqüeles que li va deixar l'impacte, l'espectacle se centra en l'afàsia que el va obligar a reaprendre la parla i la lectoescriptura. És el mateix Yasser Mroué qui ocupa l'escena i qui està al comandament d'un control tècnic força obsolet, constituït per una gravadora analògica i un reproductor de vídeo. Se'ns adreça a través del discurs oral, en àrab, i tota una sèrie d'enregistraments.
L'episodi vital serveix per jugar a especular, des del dispositiu mateix i les accions que hi fa l'actor ‒performer, expert o testimoni de la seva pròpia vida‒, sobre què és la representació. Ni ell ni el seu germà han vingut aquí ‒ni han estat deu anys girant pel món amb aquesta proposta‒ per explicar-nos la guerra o per parlar-nos de la condició de víctima. El procés de recuperació del llenguatge ‒un llenguatge “estrany” i “trencat”‒ i l'adaptació a una nova condició perceptiva aporten reflexions molt interessants sobre la diferència entre imatge i presència real, dues instàncies que se superposen, alternen i contradiuen al llarg de tota la funció. En un moment donat, Yasser explica que, quan li mostraven cartolines amb dibuixos a les sessions de logopèdia, allò que identificava era el suport ‒una foto, una làmina‒ però no la imatge representada. (En aquest punt, resulta impossible no pensar en la famosa pipa de Magritte.) Els objectes havien de ser físicament presents perquè els pogués reconèixer. Per això ‒afegeix‒ va començar a filmar-se, perquè veure's en pantalla l'ajudava a entendre què és la representació. Avís per a navegants: farem bé de no creure'ns tot el que diu.
Yasser Mroué dona inici a la funció amb l'afirmació que els seus records són imatges fixes, immòbils, i que necessita algú per posar-les en moviment. I qui les posa en moviment ‒i les porta a escena‒ és el seu germà, amb qui ‒insisteix‒ van acordar diferents coses. I repeteix unes quantes vegades, amb intenció, aquest “vam acordar”, perquè quedi clara la naturalesa construïda d'allò que (re)presenten. I què és el que pacten? Que ha d'aprendre a actuar o representar. Que no hi ha un sol ‒ni dos ni tres‒ Yasser; n'hi ha molts més: “Aquestes són les meves paraules, però aquesta no és la meva ment.”
Per mostrar ‒de manera molt el·líptica, però eficaç‒ la dimensió del trauma, projecta l'informe de la guarderia on apareixen unes anotacions sobre el seu grau d'aprenentatge en lectoescriptura i altres tasques. Ens diu que a disset anys, quan va rebre l'impacte de bala d'un franctirador a Beirut ‒més endavant, ens mostrarà l'edifici i el lloc exacte des d'on li van disparar‒, va sentir com si hagués de repetir l'etapa de la guarderia. I estableix un abans i un després de l'atac. Li agradaria que no fos així, però en la seva vida la “lesió” és el referent que posa el comptador a zero, i que podria equiparar-se en termes històrics, a l'Anno Domini, l'Holocaust, la Nakba o la retirada de les tropes israelianes del Líban. Les seqüeles amb què ha de conviure el porten a corregir la cèlebre disjuntiva de Hamlet per la copulativa “ser i no ser”.
A través de la utilització repetida de l'impersonal en tercera persona del plural ‒“diuen”‒, refereix, gairebé com si es tractés d'una lletania, successives notícies d'ell objectivat o objectualitzat, diagnòstics sobre el seu cos ferit. Tornar a somiar va ser un bon símptoma, perquè els somnis ‒diu‒ són una manera inconscient de quedar-se a prop de la vida. Durant una època es va dedicar a gravar vídeos, un centenar com a mínim, d'entre els quals Rabih n'ha fet servir ‒n'està fent servir‒ una quinzena en aquest espectacle. Però, abans, el va salvar la poesia; de fet, Riding on a Cloud és el títol del seu primer llibre. I en això el va auxiliar, màgicament, Maiakovski. No em pregunteu com: llicències poètiques dels creadors.
L'obra explora l'estatut ambigu d'un document empeltat de ficció i explora les potencialitats del real a través de la juxtaposició entre presència ‒Yasser Mroué canta, recita un poema de Mahmud Darwish, pela un plàtan amb una sola mà‒ i registres diversos. És i no és una representació. I aquesta és la qüestió.
(L'article sencer sobre el Focus Rabih Mroué està publicat a Núvol. 25 de juliol de 2023.)
