Roig pèl boig

Teatre | Familiar

informació obra



Intèrprets:
Dora Cantero, Mina Trapp
Composició musical:
Mina Trapp
Escenografia:
Ángel Navarro, Mina Trapp
Producció:
Mimaia Teatre
Músics:
Daniel Landry, Dani Carbonell
Sinopsi:

A les mines de carbó de Mai més hi viu Roig Pèl Boig. Encara és un nen, però ja coneix el treball dur de la mina i el sabor de les pedres.

El carbó que troba Roig il·lumina el món de fora, un lloc idealitzat on somia escapar algun dia per poder mirar la lluna. Però al món de fora la llum no deixa que es vegin les estrelles i a ningú sembla importar saber d’on ve tot el carbó.

Una història de llum i ombres que convida a una reflexió sobre el visible i l’invisible; sobre l’origen, la finalitat i el valor de les coses que envolten les nostres vides.


Crítica: Roig pèl boig

08/05/2018

Concedeix-te el dret de ser feliç

per Núria Cañamares

Si vau veure ‘Adiós Bienvenida’ en què Mimaia Teatro fa un cant als cicles de la vida explicant que si les coses s’acaben és perquè en puguin arribar de noves, segurament portareu la companyia encara a dins i la retrobareu predisposats a deixar-vos endur per una nova història. Si encara no la coneixeu (ja sigui amb l’espectacle revelació ‘Adiós Bienvenida’ o amb l’anterior ‘Arbequina’), de seguida entrareu dins la seva manera de relatar el món: dolça, però no per això ensucrada.

‘Roig Pèl-boig’ situa l’acció entre una mina de carbó i la ciutat per narrar el cop de cap d’un vailet que decideix atrevir-se a concedir-se un dret: el de canviar les coses per ser més feliç. Així que el missatge no s’allunya tant del de Bienvenida...

Desitja “que tothom tingui dret a tres diumenges a la setmana i que no hi hagi cap nen ni nena treballant a les mines de carbó. I també a un sostre, menjar i abric” i surt a buscar-ho trencant amb una rutina, una invisibilitat i una obediència que mai ha escollit.

Hi ha petits grans drets que, de tan imprescindibles, sovint els oblidem i és d’agrair que ens refresquin la memòria i ens posin les piles quan ni ens n’adonem que ens fallen. Només així, entre creadors i públic, podrem transmetre als menuts les quatre pinzellades que necessitem saber (i complir) per tenir una vida plena.

L’espectacle té una molt bona arrencada amb l’actriu Dora Cantero –que també és l’autora i codirectora amb Carlos Gallardo– amb la màquina d’escriure a toc de dits per donar a llum les històries oblidades. Mina Trapp l’acompanya a l’acordió fins que la dramatúrgia aixeca el vol i totes dues passen a manipular els titelles, dissenyats per la mateixa Trapp i amb una mirada anhelosa que es clava a la retina.

L’escenografia consta d’una única estructura mòbil a l’estil de mampara que actua de calaixera o, girant-la, d’espai d’acció (la mina o la ciutat, segons convingui) i està plena de detalls. La il·luminació, la música, l’acurat text ornamentat amb frases fetes... fan de la proposta un bombonet que es degusta agradablement fins que perd la intensitat del sabor.

La perd perquè esdevé plana. Els personatges (el protagonista, l’amic amb qui treballa a la mina, l’amiga que farà a ciutat, etc.) transcorren per la història sense empènyer-la cap amunt, quan té tots els ingredients per fer-ho. Centrant-se en el discurs s’ha deixat escapar l’oratòria. També hi falten tocs de màgia que són ben a l’abast, com ho demostren quan canten a dues veus a la nena. Pura poesia.

És una estrena i, per tant, temps al temps. Amb una revisió aquest ‘Roig Pèl-boig’ pot arribar a molt més. Ho té tot a favor.