Si
vau veure ‘Adiós Bienvenida’ en què Mimaia Teatro fa un cant als cicles de la
vida explicant que si les coses s’acaben és perquè en puguin arribar de
noves, segurament portareu la companyia encara a dins i la retrobareu predisposats
a deixar-vos endur per una nova història. Si encara no la coneixeu (ja sigui amb
l’espectacle
revelació ‘Adiós Bienvenida’ o amb l’anterior ‘Arbequina’), de
seguida entrareu dins la seva manera de relatar el món: dolça, però no per això
ensucrada.
‘Roig
Pèl-boig’ situa l’acció entre una mina de carbó i la ciutat per narrar el cop
de cap d’un vailet que decideix atrevir-se a concedir-se un dret: el de canviar
les coses per ser més feliç. Així que el missatge no s’allunya tant del de
Bienvenida...
Desitja “que tothom tingui dret a tres diumenges a la setmana i que no hi
hagi cap nen ni nena treballant a les mines de carbó. I també a un sostre,
menjar i abric” i surt a buscar-ho trencant amb una rutina, una invisibilitat i
una obediència que mai ha escollit.
Hi
ha petits grans drets que, de tan imprescindibles, sovint els oblidem i és d’agrair
que ens refresquin la memòria i ens posin les piles quan ni ens n’adonem que
ens fallen. Només així, entre creadors i públic, podrem transmetre als menuts
les quatre pinzellades que necessitem saber (i complir) per tenir una vida
plena.
L’espectacle
té una molt bona arrencada amb l’actriu Dora Cantero –que també és l’autora i codirectora
amb Carlos Gallardo– amb la màquina d’escriure a toc de dits per donar a llum
les històries oblidades. Mina Trapp l’acompanya a l’acordió fins que la
dramatúrgia aixeca el vol i totes dues passen a manipular els titelles, dissenyats
per la mateixa Trapp i amb una mirada anhelosa que es clava a la retina.
L’escenografia
consta d’una única estructura mòbil a l’estil de mampara que actua de calaixera
o, girant-la, d’espai d’acció (la mina o la ciutat, segons convingui) i està
plena de detalls. La il·luminació, la música, l’acurat text ornamentat amb frases
fetes... fan de la proposta un bombonet que es degusta agradablement fins que
perd la intensitat del sabor.
La
perd perquè esdevé plana. Els personatges (el protagonista, l’amic amb qui treballa
a la mina, l’amiga que farà a ciutat, etc.) transcorren per la història sense
empènyer-la cap amunt, quan té tots els ingredients per fer-ho. Centrant-se en
el discurs s’ha deixat escapar l’oratòria. També hi falten tocs de màgia que són
ben a l’abast, com ho demostren quan canten a dues veus a la nena. Pura poesia.
És
una estrena i, per tant, temps al temps. Amb una revisió aquest ‘Roig Pèl-boig’
pot arribar a molt més. Ho té tot a favor.
