La companyia de dansa del francès Jean-Phillipe Dury, Elephant in the Black Box, ha tornat al Teatre Auditori de Granollers aquest cap de setmana amb un Romeu i Julieta aflamencat. Es tracta d'una versió innovadora que barreja dues disciplines ben diferents: el contemporani amb la dansa tradicional espanyola. Amb un conjunt de dotze ballarins -sis de contemporani i sis de flamenc- la companyia explica la història malaurada dels amants de Verona aprofitant la força dels dos llenguatges que comparteixen elegància i precisió, tot combinant-los en un relat vistós i juganer. El fet de voler establir un llenguatge comú, d'altra banda, provoca que molts dels passatges es limitin a moviments amb els braços que recorden la mímica d'antuvi però modernitzada.
Com sempre, el pes dramàtic d'aquest ballet, que conserva la música de Serguei Prokófiev però adaptada, recau en Julieta, aquí una imponent Estíbaliz Barroso, artista convidada de la companyia. La ballarina versàtil, destaca pel moviment dels braços, que semblen tenir vida pròpia, i el treball amb les llargues faldilles de farbalans. El mateix Dury -exballarí de llarg recorregut a la CND, als Ballets de Montecarlo i al Ballet de l'Òpera de París - va encarnar el rol de Romeu amb una certa tristesa ja que, tal com va explicar ell mateix a la postfunció, era la darrera vegada, "als 42 anys, prefereixo seure al pati de butaques i gaudir dels ballarins de la companyia", va dir.
Aquesta producció de Romeu i Julieta, que es va estrenar el 2016 a França, on ha estat tot un èxit per la bona pensada d'introduir el flamenc en la història —zapateado i castanyoles incloses!—, té altres encerts que l'apropen al segle XXI. Per exemple, l'opció de canviar de gènere alguns dels personatges (aquí la Nanny està interpretada per un ballarí) i, en l'escena del llit, s'ha doblat la parella per una altra formada per dues ballarines, com un ressò d'amors lèsbics. Especialment ben resolta queda l'escena de la lluita entre Tebaldo i Mercutio, ja que són els propis membres dels dos clans que, mitjançant una banda que subjecten, delimiten un ring on els dos cavallers es barallen fins a la mort d'un d'ells que desencadena la tragèdia. En canvi, la projecció a l'inici d'unes imatges de Julieta i Romeu trobant-se alegrement pels carrers de Madrid i pujant les escales d'una porteria (¿una evocació de l'escena del balcó?), aporta ben poca cosa a l'espectacle.
La companyia feia temps que no pujava a l'escenari per culpa de les restriccions provocades per la pandèmia i això es notava sobretot en els balls de conjunt, que quedaven una mica descosits. Al mateix temps, l'energia -tant per part dels artistes com dels espectadors, delerosos de poder gaudir de la cultura després de setmanes en blanc- es feia palpable i el públic va quedar ben satisfet. El mateix Dury va explicar que, de projectes no els falten, i que la jove companyia resident a Madrid es planteja ara abordar des d'aquesta perspectiva flamenca altres grans clàssics com ara El llac dels cignes. També és cert que aquesta operació, tan exitosa a l'estranger, és més perillosa aquí, on el flamenc és una institució gairebé intocable, territori de grans companyies com el Ballet Nacional de Espanya.
