Rosas danst Rosas

Dansa

informació obra


Intèrprets:
Laura Bachman
Coreografia:
Léa Dubois, Anika Edström Kawaji, Yuika Hashimoto, Laura Maria Poletti, Soa Ratsifandrihana
Direcció Musical:
Thierry De Mey, Peter Vermeersch
Interpretació musical:
Thierry De Mey, Walter Hus, Eric Sleichim, Peter Vermeersch
Producció:
Rosas
Dramatúrgia:
Soledad Gallardo, David Montero
Sinopsi:

Rosas danst Rosas va ser creada l’any 1983 i va esdevenir referència internacional de la dansa postmoderna. La peça es fonamenta en el minimalisme a partir de la música repetitiva de Thierry De Mey i Peter Vermeersch, creada simultàniament a la coreografia. Quatre ballarines es ballen una vegada i una altra: l’esgotament i la perseverança creen una tensió emocional que contrasta fortament amb l’estructura rigorosa de la coreografia. Un nou repartiment de joves ballarines interpretarà aquesta nova posada en escena de Rosas danst Rosas.

Rosas és la companyia que la coreògrafa i ballarina Anne Teresa De Keersmaeker va fundar el 1983, durant la creació de la peça Rosas danst Rosas. Des del seu debut el 1982 amb Fase, Four Movements to the Music of Steve Reich, De Keersmaeker s’ha involucrat en una rigorosa exploració i articulació del moviment, des de les formes més simples a les més complexes. La relació entre moviment i música és essencial per al concepte de dansa de la coreògrafa. Així, Rosas ha estès l’art de la dansa com un acte d’escriure moviments en el temps i l’espai, i al llarg dels anys ha explorat la coreografia en relació amb altres forces compositives, com ara la música, la geometria, les arts visuals o el llenguatge.


Crítica: Rosas danst Rosas

07/10/2017

Un referent que es manté viu

per Montse Otzet

Assistir a una representació d’una obra estrenada fa quasi 35 anys i que ha esdevingut un referent de la dansa postmoderna, desperta la morbositat de comprovar si la peça ha superat en dignitat el pas del temps, sense que hagi patit cap operació d’estètica.

Rosas danst Rosas no tan sols manté la qualitat i originalitat de quan va veure la llum l’any 1983, sinó que es mostra esplèndida, reafirmant l’excel·lent treball que, conjuntament, varen fer la coreògrafa  Anne Teresa De Keersmaeker i els músics Thierry De Mey i Peter Vermeersch, ambdós presents  en l’enregistrament de la música.

La peça manté traços de l’esperit dels vuitanta si bé la seva personalitat radica en el llenguatge minimalista en què està creada: la repetició de seqüències musicals i coreogràfiques que van construint l’estructura del muntatge.

Gestos i ritmes que van trenant línies invisibles en l’espai, que s’acceleren i es desacceleren, que creen bucles i trets angulars en un escenari despullat de bambolines que deixa al descobert una graella de focus, la llum dels quals, disseny de Remon Fromont,  potencia una atmosfera tant freda com hipnòtica.

Va ser Serge Lifar qui va dir la polèmica frase “la dansa existeix sense la música” i aquesta afirmació queda demostrada en la mitja hora inicial de Rosas danst Rosas, on les quatre ballarines, amb un ritme i rigor estructural impecable, executen de manera matemàtica unes seqüències de gestos tan sols impulsats pel ritme intern de la respiració. Els sons de De Mey i Vermeersch entren de forma suau, com un tic tac quasi imperceptible, per esdevenir un cabal de ritmes insistents que avancen  de forma repetitiva emmarcant els moviments  martellejants de les intèrprets.

Laura Bachman, Léa Dubois, Yuika Hashimoto i Soa Ratsifandrihana controlen el ritme intern i extern de manera admirable i mostren, amb extrema feminitat, com dins uns ritmes mecànics i gèlids hi ha espai per un somriure i per un gest delicat encaminat a mostrar l’espatlla.