El premiat i prestigiós músic Carles Santos i la polifacètica artista Rossy de Palma han decidit compartir escenari per primer cop i embarcar-se dins d'un procés creatiu basat en una metodologia d'improvisacions per crear una peça on la música i l'acció performativa cobren màxima rellevància.
Ja és ben bé que ha arribat un punt que en Carles Santos pot fer el que li roti. La genialitat li permet ser excèntric (és més, potser les dues qualitats van lligades), però no prendre el pèl al personal. I no ho dic des de la mala fe, sinó des de l'expectativa no satisfeta. Perquè segueixo el treball de Carles Santos, el valoro i m'agrada. I trobo que en aquesta ocasió està a anys llum del que podria haver estat. Com qui no té ganes d'esforçar-s'hi i fa el mínim per cobrir l'expedient. I l'al·licient de Rossy de Palma perd de seguida la seva força, després d'una primera escena estàtica i dilatada i d'un monòleg sobre l'avantguarda que ha hagut de llegir d'un iPad, potser perquè no ha tingut prou temps per memoritzar-lo. De fet, aquesta és la sensació, que no hi ha hagut temps, que s'ha fet de pressa i corrents, quatre sessions d'improvisació i el primer que ha sortit. Com si estiguéssim assistint a un work in progress. Esperem que segueixi progressant, i que més endavant en puguem veure una versió més satisfactòria.