Runa (Work in progress)

Circ

informació obra


Autoria:
Amer Kabbani
Sinopsi:

Runa. Restes. Història. Construcció. Destrucció. Records que queden oblidats. Síria. Arrels. Mort. Vida. Identitat.

Un espai alliberat on el cos, l’objecte i el so dialoguen per retrobar-se amb aquella part de cada un de nosaltres que queda oblidada, s’enyora, s’estima, es desestima i es difumina. L’obra qüestiona els límits interns així com l’absurditat de les fronteres territorials i els conflictes humans.


La companyia 104º és un racó d’intimitat per la experimentació i la creació, on se cerca, d’alguna manera, trobar-se a un mateix. Hi ha gent que fa yoga o meditació i d’altres generen companyies minimalistes. La companyia la compon principalment Amer Kabbani Fernandez, postor i entusiasta de la direcció escènica i les formes de les arts en viu. Rebuscar, repensar, refer, indagar en allò que va més enllà dels objectes i els cossos són aspectes que motiven per formar aquesta zona entre la ignorància i el saber fer.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Runa (Work in progress)

11/09/2022

Construir una peça sobre les runes de la guerra

per Martí Figueras

L'espectacle que s'ha vist a Tàrrega, en principi, ja no és un work in progress. Tot i que mai deixarà de ser-ho. Amer Kabani es presenta a Tàrrega per mostrar les seves virtuts físiques, els seus equilibrismes i ho fa a través d'una història de records, de petits quadres escènics narrats sobre la guerra de Síria, els traumes generats, els fantasmes que deixa i el racisme sistèmic. Però no ens importa tant el què diu sinó l'execució dels seus moviments, la poètica de fer equilibrismes amb trossos de runa.

Sí, no deixa de ser un work in progress. De fet, tota la peça no deixa de ser una explicació del mateix espectacle, de com s'ha anat gestant. En aquest sentit, ens agrada la transparència, les reflexions que ha anat fent entorn el procés de creació. Però, per altra banda, a vegades, tot i explicar massa les seves reflexions sobre la guerra de Síria, a vegades és massa enigmàtic i no acaba d'arribar al final de la història. Així i tot, conté moments de gran bellesa, sobretot quan demana ajuda al públic per llegir els seus missatges o per tombar la catifa (el principi amb les catifes, tot i fer-se un xic llarg, és molt vistós).

La implicació del públic, però es fa més evident quan cada persona col·loca la pedra que li ha donat el mateix Kabani a l'entrada a sobre d'un llarg tauló de fusta sobre el que fa equilibrismes amb el cap. El virtuosisme i el que sembla un número impossible s'acaba realitzant i encara el porta més enllà. La clau per entendre aquest espectacle està en la cerca del punt d'equilibri. No és un espectacle que es faci llarg, però necessita el seu temps. La paciència i la voluntat de Kabani són la seva millor arma. Si un cop no li surt el moviment, doncs s'intenta altra vegada. I quan tot surt, l'emoció es tanca a la gola.

I amb la incorporació de l'últim número, l'equilibrisme amb l'altaveu i com va jugant amb el so de la cançó àrab que sona com un lament és d'una gran bellesa. Probablement, una de les imatges de la Fira de Tàrrega. L'"Aladino" vola i ens fa volar més enllà, tot i certes mancances en la dramatúrgia.