Runa (Work in progress)

Circ

informació obra


Autoria:
Amer Kabbani
Sinopsi:

Runa. Restes. Història. Construcció. Destrucció. Records que queden oblidats. Síria. Arrels. Mort. Vida. Identitat.

Un espai alliberat on el cos, l’objecte i el so dialoguen per retrobar-se amb aquella part de cada un de nosaltres que queda oblidada, s’enyora, s’estima, es desestima i es difumina. L’obra qüestiona els límits interns així com l’absurditat de les fronteres territorials i els conflictes humans.


La companyia 104º és un racó d’intimitat per la experimentació i la creació, on se cerca, d’alguna manera, trobar-se a un mateix. Hi ha gent que fa yoga o meditació i d’altres generen companyies minimalistes. La companyia la compon principalment Amer Kabbani Fernandez, postor i entusiasta de la direcció escènica i les formes de les arts en viu. Rebuscar, repensar, refer, indagar en allò que va més enllà dels objectes i els cossos són aspectes que motiven per formar aquesta zona entre la ignorància i el saber fer.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Runa (Work in progress)

17/04/2022

Discurs amb plecs de profunditat i força

per Jordi Bordes

Kabbani Amer i Àfrica van fer-se una trajectòria a partir de les seves coreogradies amb bales de palla i mà a mà a Envà. Ara, Kabbani, ensenya un treball en solitari. I ho fa a partir d’un altre element pobre, com és la mateixa runa. Perquè, darrere dels maons esmicolats hi ha un passat d’unes persones. I la peça grata en uns edificis que han caigut violentament, atrapant persones que no esperaven patir-ne aquest crim. Kabbani, diu, rescata maons buscant vida sota dels edificis caiguts per les bombes de Síria. Ara, el paral·lelisme es troba a Mariúpol o Kiiv, d’Ucraïna. Les catifes són les tendes que també deixen rastre i que són columnes que cauen pel caprici dels espectadors. O dels que se senten amb la capacitat d’imposar una realitat dramàtica als altres. Kabbani aspira a què hi respiri l'extrema llibertat. I, des d’aquest angle s’atreveix a fer bromes que ha patit pels seus trets físics, que són una amenaça per als europeus més desconfiats. Una veritat que el fereix i que demostra que hi ha camí per a ser una societat integradora.

Kabbani és artista de circ. Té el seu testimoni per bastir un personatge. I en comptes de fer volar Àfrica, ho fa amb un element inert com ho és una catifa. O fent equilibri amb una fusta que prova d’equilibrar posant-hi pedres mentre el subjecta només amb el cap. El seu relat sobre el racisme menys evident emergeix com a Síndrome de gel, O No es país para negras o, fins i tot, El combat del segle I Negrata de merda, entre d’altres.

Sota la runa dels edificis bombardejats de Síria, Kabbani va estar un temps desenterrant cossos. Alguns amb vida, altres sense. Picant els maons va adonar-se de quines són les seves arrels, a les quals no vol renunciar, alhora que clama llibertat a tothom per construir espais de confiança. Kabbani sorprèn amb un discurs sensible, que commou. Rescata un paper d’entre la runa que diu “Si trobes aquest full no desisteixis a trobar-me”. I en aquesta cerca iniciàtica hi ha els jos desapareguts o que lluiten per seguir en el record.