Runa (Work in progress)

informació obra



Autoria:
Amer Kabbani
Sinopsi:

Runa. Restes. Història. Construcció. Destrucció. Records que queden oblidats. Síria. Arrels. Mort. Vida. Identitat.

Un espai alliberat on el cos, l’objecte i el so dialoguen per retrobar-se amb aquella part de cada un de nosaltres que queda oblidada, s’enyora, s’estima, es desestima i es difumina. L’obra qüestiona els límits interns així com l’absurditat de les fronteres territorials i els conflictes humans.


La companyia 104º és un racó d’intimitat per la experimentació i la creació, on se cerca, d’alguna manera, trobar-se a un mateix. Hi ha gent que fa yoga o meditació i d’altres generen companyies minimalistes. La companyia la compon principalment Amer Kabbani Fernandez, postor i entusiasta de la direcció escènica i les formes de les arts en viu. Rebuscar, repensar, refer, indagar en allò que va més enllà dels objectes i els cossos són aspectes que motiven per formar aquesta zona entre la ignorància i el saber fer.

Crítica: Runa (Work in progress)

17/04/2022

Discurs amb plecs de profunditat i força

per Jordi Bordes

Kabbani Amer i Àfrica van fer-se una trajectòria a partir de les seves coreogradies amb bales de palla i mà a mà a Envà. Ara, Kabbani, ensenya un treball en solitari. I ho fa a partir d’un altre element pobre, com és la mateixa runa. Perquè, darrere dels maons esmicolats hi ha un passat d’unes persones. I la peça grata en uns edificis que han caigut violentament, atrapant persones que no esperaven patir-ne aquest crim. Kabbani, diu, rescata maons buscant vida sota dels edificis caiguts per les bombes de Síria. Ara, el paral·lelisme es troba a Mariúpol o Kiiv, d’Ucraïna. Les catifes són les tendes que també deixen rastre i que són columnes que cauen pel caprici dels espectadors. O dels que se senten amb la capacitat d’imposar una realitat dramàtica als altres. Kabbani aspira a què hi respiri l'extrema llibertat. I, des d’aquest angle s’atreveix a fer bromes que ha patit pels seus trets físics, que són una amenaça per als europeus més desconfiats. Una veritat que el fereix i que demostra que hi ha camí per a ser una societat integradora.

Kabbani és artista de circ. Té el seu testimoni per bastir un personatge. I en comptes de fer volar Àfrica, ho fa amb un element inert com ho és una catifa. O fent equilibri amb una fusta que prova d’equilibrar posant-hi pedres mentre el subjecta només amb el cap. El seu relat sobre el racisme menys evident emergeix com a Síndrome de gel, O No es país para negras o, fins i tot, El combat del segleNegrata de merda, entre d’altres.

Sota la runa dels edificis bombardejats de Síria, Kabbani va estar un temps desenterrant cossos. Alguns amb vida, altres sense. Picant els maons va adonar-se de quines són les seves arrels, a les quals no vol renunciar, alhora que clama llibertat a tothom per construir espais de confiança. Kabbani sorprèn amb un discurs sensible, que commou. Rescata un paper d’entre la runa que diu “Si trobes aquest full no desisteixis a trobar-me”. I en aquesta cerca iniciàtica hi ha els jos desapareguts o que lluiten per seguir en el record.