El combat del segle

informació obra



Autor:
Denise Duncan
Traducció:
Marc Rosich
Direcció:
Denise Duncan
Composició musical:
Marco Mezquida
So:
Marco Mezquida, Jordi Bonet
Intèrprets:
Queralt Albinyana, Armando Buika, Alex Brendemühl, Andrea Ros, Yolanda Sikara
Escenografia:
Víctor Peralta
Il·luminació:
Guillem Gelabert
Vestuari:
Nina Pawlowsky
Assesor de moviment:
Jeanette Moreno Silva
Ajudant de direcció:
Xavi Buxeda
Sinopsi:

Un boxejador americà arriba a la Barcelona del principi del segle XX. Es diu Jack Johnson i ha estat el primer afroamericà que s’ha proclamat campió mundial de pesos pesants. Es va enfrontar a Jim Jeffries en l’anomenat “Combat del segle” i, contra tot pronòstic, el va guanyar, en una victòria al racisme. Ara bé, Johnson haurà de pagar un preu elevat pel seu triomf: una sentència injusta el fa abandonar el país. I encara que a Barcelona troba uns aires diferents, potser més lliures, a Jack Johnson el persegueixen els fantasmes del seu passat i el record del seu rival, Jim Jeffries. 

Al ring, el “combat del segle” fa temps que va acabar, però a la vida de Jack Johnson encara continua. Quin és el preu que paguem per les nostres victòries? Quina és la frontera entre l’èxit i el fracàs? Són, potser, dues cares d’una mateixa realitat? Quin és, per a Jack Johnson, l’autèntic “combat del segle”? Es tracta de la lluita contra el racisme? O del combat ferotge entre amor i desig? En el subsol d’una Barcelona a punt d’esclatar, l’Excelsior, un cabaret del Paral·lel, esdevé l’escenari on Johnson s’enfronta a la seva vida. Les cabareteres, la seva dona i altres personatges de l’època el conduiran per aquesta història trepidant que ens mira als ulls i ens qüestiona.

Denise Duncan ha escrit un text ple d’humanitat, amb música del pianista, improvisador i compositor de Menorca Marco Mezquida (Premi Ciutat de Barcelona 2020 pel disc No hay dos sin tres, enregistrat amb el guitarrista Juan Gómez, Chicuelo). Duncan és una dramaturga nascuda a Costa Rica i establerta a Barcelona, on ha estudiat dramatúrgia i direcció (Institut del Teatre) i ha estat una de les fundadores de la companyia La Pulpe Teatro. Amb una llarga trajectòria, ha estrenat muntatges com Vaques sagrades, Está linda la mar, C.O.C.A., Una dona en el mirall o Negrata de merda (2018). Des del setembre del 2019 fins al juliol del 2020 ha estat autora resident a la Sala Beckett.

Crítica: El combat del segle

22/10/2020

Més narratiu que controvertit

per Jordi Bordes

És una oportunitat que no pot ser l'última. Denise Duncan torna a parlar, sense embuts, sobre la presència de negres en els continents en què els blancs són els que controlen el poder. Ho fa, partint d'un fet històric, el cas de Jack Johnson, el primer boxejador negre que va ser el campió mundial dels pesos pesants. Tot i que hi ha moments que la peça ressoni a biopic, Duncan no és amable amb el gegant, perquè deixa clares les seves ànsies de provoca el rival i de tenir pocs miraments amb les dones, la beguda i les drogues. Però la peça peca massa de voler ser narrativa, d'insistir en una manera de ser del protagonista (també del seu contrincant, la Gran Esperança Blanca, James J Jeffries). En aquest personatge, hi clava totes les dosis de racisme dels Estats Units de principis de segle. I rebat el confrontisme entre els dos galls del ring, com si necessitessin faltar-se al respecte per ser més boxejadors. Els retrata, i els descriu però no ensenya la seva evolució. I des de dalt del ring, i el seu món distant del dia a dia (amb anades als cabarets exclusius i gastar sense manies), no es genera cap tipus d’empatia, i mínima identificació.

L'autora i directora aprofita els 5 anys que Johnson va escapar-se dels Estats Units perquè visqui èpoques a Barcelona. Certament, el Paral·lel en període d'entreguerres va ser un espai molt procliu als combats de boxa. Però aquesta avinentesa (no queda clar fins a quin punt és una llicència artística o biogràfica la presència de Johnson a Barcelona) queda, també, superficial. En canvi, sí que és de celebrar el treball de l’espai escènic, de vestuari i del so, així com l’actuació del trio musical Knock Out del cabaret. Perquè en les despreocupacions d’aquests personatges es poden intuir les seves pors, en realitat. Molt més erràtica á la construcció de la dona de Johnson, incapaç de superar el ninguneig impúdic del boxejador. Però segurament es deu a una escriptura que no ha sabut queixalar prou en les frustracions de la parella i queda com comparsa del passeig triomfal (i decadent) de Johnson.

Johnson encarnava un dels primers referents negres que reivindicaven el dret a ser tractat com qualsevol altra persona blanca. Però mantenia el privilegi (i n’abusava) de l’home envers la seva dona. És en aquesta contradicció on la peça hagués trobat molt més plecs de la situació. Però, tot i que El combat del segle hi transita per sobre, el punt culminant acaben sent unes escenes de combat que només serien èpiques amb el soroll de l’ambient, els plans dels cops i la sang i la suor regalimant esquenes avall. És una llàstima aquesta aparent superficialitat en una peça que compta amb l’altaveu del Grec. Duncan feria més en el Negrata de merda, estrenat al Tantarantana. On la recordem amb major intensitat va ser a la Nau Ivanow, en una de les seves primeres peces professionals, Está linda la mar. De fet a El combat del segle, el Catolicisme i el mar en la seva vessant poètica també hi entren puntualment, posant punts de suport a una història poc pròxima a l’espectador. La dificultat del càsting (trobar un actor negre corpulent a Barcelona, Armando Buika) s’ha salvat, però potser no s’ha tingut en compte treure-li el pes de la peça (i traslladar-la al món femení amb unes ambivalents Queralt Albinyana, Andrea Ros i Yolanda Sikara , per exemple, que guanyaria una capa de dramatúrgia). Per la seva banda, cal destacar d’Àlex Brendemühl, la seva interpretació al saxo i unes intervencions aspres i lacòniques d’una duresa impúdica.

Duncan és una veu imprescindible a la cartellera de Catalunya. Perquè vol normalitzar la presència de tot tipus d'actors (sexe i color de la pell) a escena. Una situació que necessita millora als repartiments del país. De fet, no cal construir personatges de negres i blancs, si no donar el pper que millor s'adeqüi a cada perfil d'intèrpret, sense necessitat de justificar res. Cal trobar, això sí, un element que vulgui atrapar l'espectador i el faci mirar-se en un mirall, tingui la pell que tingui.