Negrata de merda

informació obra



Producció:
Tantarantana
Intèrprets:
Dani Arrebola, Mar Pawlosky, Salvador Miralles, Anna Ferran, Catalina Calvo
Autor:
Denise Duncan
Direcció:
Denise Duncan
So:
Salvador Miralles
Escenografia:
Víctor Peralta
Vídeo:
Denise Duncan
Sinopsi:

Nick, fill adoptiu de l’Andrea i en Pol, arriba afectat del col·legi perquè la seva companya Anna li ha dit “negrata de merda”. Els pares d’en Nick intenten convèncer els pares de l’Anna (Laura i Joan) per a que aquesta demani disculpes per l’insult racista. Amb una sola frase comença la lluita de poder entre les dues famílies: els pares de l’Anna consideren innecessàries les disculpes de la seva filla. Al·leguen que en cas d’haver-se produït l’incident, es tracta de coses de nens, però que sota cap concepte es tracta de racisme. Ambdós nens tenen 5 anys i no hi ha ningú que pugui confirmar el suposat insult. L’Andrea i en Pol decideixen no quedar-se de braços creuats i contacten amb una periodista que escriu un article sobre el tema. El camp de batalla està servit, cap de les parelles està disposada a cedir: aquest fet desencadenarà una confrontació entre els dos matrimonis per disputar-se la raó i una successió de fets de microviolència tan comuns a la nostra societat: el masclisme, el classisme, la xenofòbia, l’homofòbia, etc.

Ens enfrontem als actes contradictoris que tots hem tingut, a la distància entre el discurs i els fets, a les fal·làcies en les que ens ocultem per a no acceptar els nostres prejudicis, la nostra conducta erràtica i, al cap i a la fi, la nostra responsabilitat en aquesta societat on una nena pot dir-li a un nen “negrata de merda”.


Crítica: Negrata de merda

06/06/2019

Una deesa salvatge

per Jordi Bordes

Denise Duncan construeix una versió d'Un déu salvatge de Yasmina Reza, a partir d'un insult concret, el de Negrata de merda. Situa la discussió de les dues parelles de famílies benestants, ue aprecien i estimen unes criatures de cinc anys,que rivalitzen en el pati. Duncan procura que tots els personatges tinguin ombres. I que, fins i tot l'aparent moralitat de ser políticament correcte pugui ser una arma de doble tall. Les situacions van creixent, escena a escena, plantejades com espais entre dos personatges, en els que a més dels dos pares de la Annai en Nick (un nen adoptat d'Angola), hi apareix també una periodista que procura fer´-ne un reportatge a la tele. 

Tots els personatges són fràgils i quan veuen ferit el seu orgull reaccionen atacant i mai entenent que només un mateix es pot caricaturitzar si no vol ofendre els altres. Duncan juga una partida de tennis en què la pilota cada cop va a més velocitat, d'una parella a una altra i en què s'insinuen moltes llacunes en la intimitat de cada família. L'aparent felicitat està enfangant-se en un tedi i en una por a perdre el seu estatus, que els fa perdre la racionalitat. Són uns personatges duts a l'extrem, que cauen en evident incoherències (perquè l'empresari no dóna feina a la dona que es troba deprimida, i a l'atur, si en pot oferir a altres persones per guanyar-se el seu favor?). Però el que importa, realment, és com ensenyar un comportament ridícul, com defensar-se sabent-se vulnerable, tot mostrant un posat de seguretat,de força,d'ètica irreprotxable? No per fer un camp de treball a l'Àfrica o col·laborar amb les ONG es passa a ser una persona irreprotxable. En l'actitud diària i íntima radica la integritat. En les tempestes de sorra, és quan cal saber abraçar i prendre consciència dels desigs, de les pors i de les mancances pròpies. Aquesta proposta de La Pulpe Teatro creua el pes dels personatges fent que sigui una nena la que ataqui, presumiblement, un nen, perquè també es multipliqui la complexitat en quant a gènere. Com a la versió de Christiane Jatahy de La senyoreta Júlia d'Strindberg els rol de poder es confonen: l'agent de seguretat negre dominarà la noia blanca de família rica.La racialització i la lluita de gèneres en una mateixa cruïlla, en què tots els personatges (curiosa paradoxa) són blancs i privilegiats.