El combat del segle

informació obra



Autor:
Denise Duncan
Traducció:
Marc Rosich
Direcció:
Denise Duncan
Composició musical:
Marco Mezquida
So:
Marco Mezquida, Jordi Bonet
Intèrprets:
Queralt Albinyana, Armando Buika, Alex Brendemühl, Andrea Ros, Yolanda Sikara
Escenografia:
Víctor Peralta
Il·luminació:
Guillem Gelabert
Vestuari:
Nina Pawlowsky
Assesor de moviment:
Jeanette Moreno Silva
Ajudant de direcció:
Xavi Buxeda
Sinopsi:

Un boxejador americà arriba a la Barcelona del principi del segle XX. Es diu Jack Johnson i ha estat el primer afroamericà que s’ha proclamat campió mundial de pesos pesants. Es va enfrontar a Jim Jeffries en l’anomenat “Combat del segle” i, contra tot pronòstic, el va guanyar, en una victòria al racisme. Ara bé, Johnson haurà de pagar un preu elevat pel seu triomf: una sentència injusta el fa abandonar el país. I encara que a Barcelona troba uns aires diferents, potser més lliures, a Jack Johnson el persegueixen els fantasmes del seu passat i el record del seu rival, Jim Jeffries. 

Al ring, el “combat del segle” fa temps que va acabar, però a la vida de Jack Johnson encara continua. Quin és el preu que paguem per les nostres victòries? Quina és la frontera entre l’èxit i el fracàs? Són, potser, dues cares d’una mateixa realitat? Quin és, per a Jack Johnson, l’autèntic “combat del segle”? Es tracta de la lluita contra el racisme? O del combat ferotge entre amor i desig? En el subsol d’una Barcelona a punt d’esclatar, l’Excelsior, un cabaret del Paral·lel, esdevé l’escenari on Johnson s’enfronta a la seva vida. Les cabareteres, la seva dona i altres personatges de l’època el conduiran per aquesta història trepidant que ens mira als ulls i ens qüestiona.

Denise Duncan ha escrit un text ple d’humanitat, amb música del pianista, improvisador i compositor de Menorca Marco Mezquida (Premi Ciutat de Barcelona 2020 pel disc No hay dos sin tres, enregistrat amb el guitarrista Juan Gómez, Chicuelo). Duncan és una dramaturga nascuda a Costa Rica i establerta a Barcelona, on ha estudiat dramatúrgia i direcció (Institut del Teatre) i ha estat una de les fundadores de la companyia La Pulpe Teatro. Amb una llarga trajectòria, ha estrenat muntatges com Vaques sagrades, Está linda la mar, C.O.C.A., Una dona en el mirall o Negrata de merda (2018). Des del setembre del 2019 fins al juliol del 2020 ha estat autora resident a la Sala Beckett.

Crítica: El combat del segle

24/10/2020

El símbol del poder negre sobre el blanc

per Andreu Sotorra

No sé si, sense el combat de boxa a la Monumental de Barcelona, el 23 d'abril del 1916, del poeta i boxejador suís d'origen anglès, precursor del dadaisme, Arthur Cravan (nebot d'Oscar Wilde) amb el campió mundial de pesos pesats, l'afroamericà Jack Johnson, la figura d'aquest últim aixecaria aquí una onada mítica, cent anys després de la seva estada temporal d'uns tres anys a Barcelona, fugint de la justícia dels EUA, freqüentant les nits de cabaret, els caus del Paral·lel i intentant també fer de torero, ni si seria tan recordada ara com una de les icones del caràcter cosmopolita i noctàmbul de la ciutat catalana.

El combat de boxa Cravan & Johnson va tenir també un preàmbul hores abans, en clau de roda de premsa, a la pista del popular cabaret Excelsior, un local de la Rambla on assistia “la crème de la crème” barcelonina, acabat d'obrir feia un any per un grup d'afeccionats al billar que hi organitzaven autèntiques timbes amb boles. Allà, Arthur Cravan i Jack Johnson, davant els tribuletes de l'època, ja van fer un pols amb les mans serrades damunt d'una de les taules de l'Excelsior per demostrar cadascú la seva força.

Aquest parell d'anècdotes, la de la Monumental i la referència de l'Excelsior, entre algunes altres, serveixen a la dramaturga i actriu Denise Duncan (Costa Rica, 1979), establerta aquí des de fa més de quinze anys i resident aquesta temporada de La Beckett, per mostrar un retrat de la intransigència, la por a la diferència i la feble línia del racisme tan viu durant el segle XX i tan reviscolat al segle XXI.

Dic això perquè si el boxejador Jack Johnson (Galveston, Texas, EUA, 1878 - Raleigh, Carolina del Nord, 1946), com a campió negre que era, rebia aleshores insults tractant-lo de “mico” o “negre de merda”, ara que la boxa ja no és esport massiu com aleshores i ha estat substituït pel futbol, hi ha hagut també casos recents d'insults similiars contra jugadors negres de primers equips en uns termes molt semblants, com si en cent anys no hagués canviat res.

«El combat del segle», de Denise Duncan s'inscriu en una d'aquestes obres que des de l'escenari lluiten per canviar la percepció subconscient de segons quins prejudicis i, de rebot, sobre la reticència del sector teatral a optar per intèrprets negres en muntatges on no facin només de “negres” perquè encara tenen dificultats per tenir les mateixes oportunitats que els blancs.

Sentint-se com se sent, Denise Duncan, també protagonista de la immigració moderna, l'autora fa de l'obra una barreja natural del personatge principal, Jack Johnson, interpretat per l'actor negre Armando Buika, nascut a Palma, fill d'exiliats polítics, o l'actriu i cantant Yolanda Sikara, nascuda a Barcelona, de mare guineana i pare català, al costat de tres intèrprets més amb extensa trajectòria com Alex Brendemühl, Andrea Ros i Queralt Albinyana.

Fetes les presentacions, cal dir que «El combat del segle» és un muntatge que ha posat de panxa enlaire la sala gran de La Beckett amb una escenografia de ring força sorprenent que posa contra les cordes els protagonistes de la mirada que Denise Duncan fa sobre una època i uns personatges que no van passar desapercebuts del seu temps. Hi ha, a més, un treballat disseny d'il·luminació i de so, que matisa cadascuna de les accions i escenaris de la història —ara els EUA, ara Barcelona, ara el cabaret, ara el ring...— i una remarcable banda sonora original que esclata només arrencar l'espectacle amb les tres cabareteres que després es convertiran en tres dels fantasmes que assetgen Jack Johnson i recorden alguns passatges de la seva vida.

Cal remarcar, més que en altres ocasions, la posada en escena, la música, l'escenografia, el so i la il·luminació perquè són elements importants del muntatge, un muntatge que en certs moments fa patir per la falta de bona dicció de segons quins passatges del text, però que es compensa amb petites peces de regal com els solos de Queralt Albinyana —actriu d'un llarg recorregut en musicals—, les intervencions de diferents papers de l'actriu Yolanda Sikara, també assídua en musicals —el de madama, el de la mare de Johnson, inclòs el de la borratxera de cabaretera— o el paper forçosament més discret perquè és més dramàtic, d'Andrea Ros —parella de Johnson—, sense deixar de banda el regal d'Alex Brendemühl amb un solo de saxo —habilitats musicals amagades—, a més de diversos papers com el de contrincant de Johnson, el rival Jim Jeffries.

Hi ha ring, sí, hi ha guants de boxa i hi ha cordes. Però que ningú es pensi trobar-hi estrictament un retrat biogràfic del boxejador negre ni tampoc assistir a un combat de debò amb sang i fetge i queixals a l'aire d'un ganxo esquerre perquè la dramaturga Denise Duncan ha optat per insinuar metafòricament tant les interioritats del personatge com la lluita, només amb unes pinzellades, deixant que l'obra s'impregni més de la simbologia de la necessitat de l'estima contra la por que perseguia tot un “Gegant de Galveston”, tal com s'anomenava de renom Jack Johnson, bon vivant, elegant, ricatxo, corpulent, triomfador i, sobretot, símbol del poder negre sobre el blanc. (...)