S.O.S.

Teatre

informació obra


Autoria:
Ada Vilaró
Intèrprets:
Ada Vilaró
Direcció:
Ada Vilaró, María Stoyanova
So:
Gerard Marsal
Sinopsi:

Podem seguir vivint com fins ara? Podem tornar a començar? Qui guardarà la nostra memòria? SOS és cos i paisatge. Un cant, un xiuxiueig de l’ànima a la terra, al nostre planeta. Un crit al despertar de la nostra consciència. Un clam a l’amor, a la bellesa, a la vida. SOS és la urgència d’ara mateix. SOS a tot allò que es perd, devorat per aquest món globalitzat. SOS perquè som fràgils i ens podem trencar i desfer i desaparèixer. I, amb nosaltres, tot allò que guardem dins nostre.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: S.O.S.

12/09/2022

Un epíleg d'aire, que destensa la balança

per Jordi Bordes

Dues escenes i un epíleg delimiten bé el nou espectacle d'Ada Vilaró. En la primera escena, plora i expressa la por de la persona vulnerable que no sap afrontar la barbàrie climàtica. En la segona, es revela poderosa, amb un poder que li permet dominar i vanagloriar-se com si el tallagespa fos un ceptre reial. En l’epíleg final, a partir de primeres persones des de l’anonimat (en una participació comunitària molt lleu), exposen quins són els reptes i en què no estan disposades a cedir. Vilaró signa un muntatge que capgira de dalt a baix el plantejament de 360 grams, la seva peça anterior, que ha voltat arreu i ha superat de molt el centenar de bolos. Aviat és dit quan es té en compte que l’obra parla, amb cruesa, sobre l’operació del seu càncer de pit. Vilaró sap imprimir una poètica als discursos més previsibles. I amb un control de la pausa i la dramatúrgia atrapa l’espectador.

Hi ha imatge crua sense grandoliqüència. Hi ha relat. Hi ha contundència escènica. Hi ha escolta amb les aportacions que s'afegeixen a l'epíleg. És un treball militant que adverteix de l'amibició humana i les conseqüències al canvi climàtic però que, lluny de ser doctrinària s'expressa des d'un espai íntim, que la fa empàtica i que li dona major credibilitat a la propostya. En la sortida de quadre final a Cal Trepat, de Tàrrega, amb la resta de veus anònimes. va a buscar el mutis més llunyà, jugant a què el mutis cap a l'horitzó doni temps als espectadors a copsar el contrast de situacions i, finalment, la veu que no s'arruga, també anònima però sensata.