Què en restarà de mi i de la meva obra, en el futur? Això, és el que ve a preguntar-se un i altre cop la Safo amb vocació de cantautora pop amb passat d’artista de culte que interpreta Cristina Rosenvinge, en aquest espectacle dirigit per Marta Pazos , que ha recalat al Festival Grec després d’haver sigut estrenat al Festival de Mérida. I és per cert la mateixa Marta Pazos, qui, exercint també com és habitual en ella funcions d’escenògrafa, ha dissenyat l’espai escènic del muntatge, tenint molt present l’impressionant teatre romà que ha acollit les seves primeres representacions. Som doncs ( en el cas del que s’ha vist al Romea, en una versió reduïda: al nostre emblemàtic teatre, no hi cap tanta grandària romana) davant l’arquitectura que acull cada estiu el festival escènic en el qual, els clàssics grecoromans i les seves derivacions, tenen prioritat absoluta. Però la veiem coberta per complert per aquella mena d’espectaculars grans lones amb les quals l’artista Christo Vladimirov Javacheff acostumava a embolicar grans monuments i edificis emblemàtics. Mitjançant la intervenció de Christo, durant uns dies aquests monuments i aquests edificis adoptaven una imatge insòlita, modificaven el nostre paisatge urbanístic ( tot i que el creador, també va realitzat impactants intervencions en paisatges naturals) i alhora, el paisatge mental en el qual els havíem ubicat sempre, i convidaven a obrir una mena de reflexió sobre les imatges icòniques que defineixen el nostre paisatge cultural. Per cert que ben a prop del Romea es troba el monument a Coom que ,durant anys, Christo va intentar deixar també ben embolicat, tot i que finalment no pogués convertir en realitat el seu projecte. Ara que els integristes partidaris del “woke” escultòric i urbanístic que pretén destruir tot allò que no respongui a les seves exigències de correcció política, s’ha marcat com a objectiu enderrocar tan icònic monument, potser estaria bé intentar recuperar aquell projecte frustrat: l’ocultació amb forma d’intervenció artística, sempre és una opció millor que la destrucció .
Però tornem a aquesta Mèrida embolicada que , a l’espectacle , perd la seva ubicació original, i es desplaça fins a l’illa de Lesbos. I segons sembla ( tot i que , en realitat, això es faci més evident gràcies a les declaracions de les creadores que no pas gràcies al que ens transmet l’escenari) , la intenció és crear un paral·lelisme entre la forma com el passat més gloriós sovint pot haver acabat ocult i/o amagat, i les preguntes que es fa Safo sobre la projecció que acabarà tenint transcorreguts uns quants mil·lennis aquesta obra seva que, certament, ens ha arribat molt minvada, perquè la majoria del que Safo va dir o va escriure, s’ha perdut al llarg del temps. I malgrat tot, la poetessa , pot estar tranquil·la : el seu nom, associat també sovint a la seva lèsbica forma d’entendre l’amor , ha arribat fins aquest present nostre que tot just se’t fa present , ja s’ha transformat en passat (és el que té, això del maleït pas del temps ) sense haver perdut un àpex de la celebritat que va arribar a aconseguir a la seva època: cal recordar que el mateix Plató, va dir d’ella que era una musa més a afegir a les muses ja establertes. I de fet, el seu nom ha agafat en les darreres dècades el seu caràcter més reivindicatiu: allò que durant moltes centúries restava en el terreny de la latència o fins i tot la clandestinitat, ara ja s’ha fet del tot patent.
Però cal dir alhora que , si ve Safo pot sentir-se tranquil·la en aquest sentit, no crec que es pugui sentir especialment agraïda pel tracte que ha rebut en mans de Rosenvinge, Pazos i María Folguera, l’autora del text al voltant del qual s’estructura aquesta proposta. Pazos, que tan bé va se’n va sortir davant el difícil repte que suposava donar-li forma teatral a l’impossible guió cinematogràfic escrit pel Federico García Lorca de “Viaje a la luna”, es perd aquest cop de forma notable pels jardins de Lesbos en els qual es situa l’obra. I converteix el muntatge en una espaterrada celebració Kitsch que només molt de tant en tant, ofereix llampec d’eixerida creativitat gamberra. Per contra, la major part de la representació queda ofegada per aquests ja esmentats deliris kitch que ni aconsegueixen (malgrat tenir-ne ganes) assolir la categoria de provocadors, ni faciliten en absolut el coneixement de l’obra o la figura de Safo. Tampoc ajuda gens en aquest sentit la lànguida presència de Rosenvinge, que quan es limita a exercir el seu habitual ofici de cantautora interpretant algun dels nombrosos fragments musicals del muntatge , ho fa amb discreta eficàcia. Però que quan ha d’exercir d’actriu, no troba mai la forma de donar-li entitat al personatge, i sembla més aviat atacada de certs aires de diva, remarcats per la parafernàlia visual que Pazos ha disposat al seu voltant. Millor se ne’n surt en aquest sentit l’eixerida i descarada banda musical de noies amb esperit rocker que l’acompanya , i que ofereix els més energètics moments del muntatge. Un muntatge que de vegades s’esforça per voler semblar transgressor (tot tirant mà, d’altra banda, d’imatges ja massa vistes a altres escenaris o pantalles com per a poder provocar cap mena de sorpresa) ,però que en realitat, cau sovint en la més inofensiva carrincloneria.
