Dijous passat es va estrenar Safo al Teatre Romea, on es podrà veure fins al 24 de juliol. L'equip multidisciplinari que sosté la proposta està encapçalat per tres creadores: la dramaturga Maria Folguera, la directora i escenògrafa Marta Pazos i l'estrella del pop Christina Rosenvinge, que signa l'autoria de les cançons, a més de la direcció musical de l’espectacle, i assumeix el rol de la ‒desena‒ musa kitsch.
De Safo de Mitilene (s. VI aC) es diu que ensenyava música i poesia a les noies núbils i que cantava a les bodes. A la Suda ‒enciclopèdia bizantina sobre el món antic‒ s'esmenta que va descobrir el plectre i va escriure epigrames, elegies, iambes i poesia monòdica; també que es va llençar al mar des de la roca Lèucada ‒versió popularitzada per Ovidi i que aquest espectacle ve a impugnar‒.
La proposta s'apropia lliurement, en clau pop, kitsch i experimental, d'alguns versos dels pocs que es conserven. Christina Rosevinge etèria i lànguida, amb estètica prerafaelita, canta Hoy no duermo sola, un collage de versos dedicats a la vellesa, procedents de diferents fragments sàfics sobre el tema; i encara, al final de l'espectacle hi afegirà referències a la immortalitat decrèpita de Titonos i una jocosa al·lusió a la mala llet dels déus. En un dels moments més àlgids, l'alegre epitalami Canción de Boda recrea la idea del cercle sàfic com a cor líric. Destaca també la cançó composta a partir del famós poema sàfic que descriu els símptomes físics de la passió eròtica; en off, Aurora Luque ‒filòloga, poeta i traductora de Safo al castellà‒ s'hi sumarà en grec antic.
El text cosit per Folguera amb versos de la poeta grega i escrits de collita pròpia, es recrea en el caràcter fragmentari del corpus sàfic, castigat pels guardians de la moral al llarg del segles. L'escenografia de Pazos, solcada per les llums i l'estroboscòpia de Nuno Meira, reprodueix embalada amb tela rosa la scaenae frons d'un teatre romà ‒el de Mèrida, de fet, perquè l'obra es va estrenar allà‒ i evoca alhora un pastís de noces. I aquest receptacle rosa d'arquitectura empaquetada ‒picada d'ullet a Christo i Jeanne-Claude?‒ s'omple de seguida amb les figures i les veus d'un cor de dones vestides de negre, parques o ploraneres d'elegància zebrada i vuitantera que parlen des de la posteritat. Vigorosament coreografiades per María Cabeza de Vaca i sumptuosament vestides pel figurinista Pier Paolo Álvaro, les set intèrprets que acompanyen Rosenvinge ‒selectes actrius, músiques i ballarines‒ esdevindran després vaporoses i lúdiques muses, així com integrants d'una banda de pop-rock ‒Irene Novoa, Xerach Peñate, Lucía Rey i Juliane Heinemann‒. Imbuïdes de la missió de recordar i homenatjar la poeta, posseïdes pel kitsch més estrident i lliurades a una performance associativa, compondran quadres vivents d'allò més suggestius en l'apartat plàstic però que no atenyen la gràcia, la intimitat ni la bellesa genuïna de la lírica sàfica.
Safo conversa en somnis amb Afrodita i la invoca, per tal que li permeti abocar el nèctar en copes d'or. La deessa de l'amor ‒poderosa María Pizarro‒ sorgeix epifànica i matussera, amb perruca panotxa i una petxina daurada al cap, dins una banyera rosa plena d'escuma. Una magnètica Lucía Bocanegra assumeix la figura d'Atis, la noia adorada que cull flors; la veiem després recoberta amb una armadura sota el vestit de núvia ‒“me caso, te dejo, ya no seré una sáfica”‒, encotillada pel llast del matrimoni i protegida a la força del seu propi desig. Una aplomada i eloqüent Natalia Duarte, entre sonores queixalades de poma ‒“com s’enrogeix la poma melosa dalt d’una branca”‒ i sucosos pessics de síndria ‒estratègicament col·locada sobre l'entrecuix‒, serà la ventríloqua d'un vilipendiat Ovidi i s'erigirà en musa del teatre per anunciar-li a la poeta un galdós futur ‒o present‒ escènic: “Tu nombre no se pierde. Serás una comedia bufa y un verso hallado en un basurero”.
La Safo de Folguera, Pazos i Rosenvinge fa dialogar els versos sàfics amb textualitats i musicalitats contemporànies; combina encesos elogis a l'Eros i la bellesa juvenil, propis de la lírica arcaica, amb la reivindicació de la dona artista que envelleix i ‒sobretot!‒ que no se suïcida pel rebuig d'un home. L’estètica s'ordena en sinuosos moviments corals; també en duets, com passa amb l'escena de la lluita sexual entre dues dones ‒una mica massa estereotipada pel nostre gust, i amb uns enciams pel mig d'allò més anticlimàtics‒. Com si fossin dins un somni entrevist durant el funeral de Safo, les parques luctuoses de l'inici acaben integrant una fastuosa processó daurada, amb Safo-Rosenvinge dins un taüt de vidre i Atis-Bocanegra com a furiosa ploracossos.
Safo esdevé màscara o excusa per projectar les més diverses fantasies sobre el geni literari i les passions dissidents. L'espectacle revisita la figura de la poeta arcaica des de la contemporaneïtat, però les imatges plàstiques i musicals que crea, tot i ser eficaces en molts moments, traeixen la subtilesa i profunditat de la seva lírica. Cal destacar, això sí, la celebració d'un desig que circula lliurement i depassa l'esfera privada. I és que Eros, dolç i amarg alhora, ho impregna tot. Ai!
Article publicat a Núvol el 20 de juliol de 2022
