Sé de un lugar

informació obra



Companyia:
Prisamata
Autor:
Iván Morales
Direcció:
Iván Morales
Intèrprets:
Xavi Sàez, Anna Alarcón
Ajudant de direcció:
Lali Álvarez
Assesor de moviment:
Joana Rañé
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

Sé de un lugar va néixer sense fer gens de soroll, en la sala de descans de La Caldera. Mica en mica, va anar fent camí. A La Seca, on ja va esclatar d'èxit. Al vestíbul del Teatre Romea que va signar la consagració amb el públic. I una gira que l'hadut per tot Catalunya i, fins i tot darrerament a Buenos Aires, de bracet amb la segona edició del Festival Temporada Alta. La peça disserta sobre una peculiar història d'amor, de benvingudes i de comiats entre dos joves que, mentre un decideix hivernar dins del seu estudi durant molt de temps, la noia volta pel món i prova les experiències més estrambótiques que, tot seguit, acaba confessant al seu amic de l'ànima, com a moment que ajuda a recentrar la seva vida, puntualment. Per tornar a trobar nous punts de fuga. De fons. Triana, sí. I la cançó que dóna el títol. Al final, el lloc ideal és en un mateix.

Al 2012, va rebre el Butaca (que vota el públic), com a millor obra de petit format. També la revista Time Out la va premiar aquell any com a millor obra de creació.

Crítica: Sé de un lugar

04/05/2018

El tobogan d'una parella

per Andreu Sotorra

En peces de cambra com aquesta no sempre coincideixen un discurs de primer ordre i dos intèrprets que li fan els honors i que estan a la seva alçada. A vegades, un text memorable no troba els actors adients. I aquí, autor, director i intèrprets formen un tot, fins al punt que es crea la sospita sobre què hi ha d'autoria personal i què hi ha d'aportació col·lectiva o personal dels dos intèrprets.

En l'espai central, un sofà que, contràriament al que podria semblar, la parella no farà servir gaire perquè la seva acció-reacció es mou en diferents punts de la sala que representen, com deia al principi, el pis on viu i d'on fa temps que no surt ni en forat ni en finestra, ell, Simó, un guionista i autor de còmics que rep de tant en tant la visita d'ella, Bérénice —que ell diu irònicament que és 'very nice'— i que, amb les seves incerteses i les seves empentes cap al futur, manté Simó en l'alè de continuar existint.

Des de la primera frase contundent de Simó: "Sóc un racista" fins a una de les frases sentenciadores del finals: "Vull deixar d'estimar, però no puc i com més estimo, més mal em fa", la història de trencament i d'acostament de la parella manté un equilibri perfecte entre un discurs que, sense ser elitista, es caracteritza per la seva riquesa interior i una actuació a tocar de tots els espectadors —més aviat convertits en convidats a can Simó— que viuen gairebé en pròpia pell les pujades i baixades dels dos personatges i el tobogan de la seva relació.

Una tetera, te, tequila a cops de "xupitos", aigua embotellada a raig, melindros rosa, un ràdio-cedé, un penja-robes, el sofà en qüestió, una estora, llums de peu i de sostre que els dos personatges encenen i apaguen per marcar les diferents escenes o situacions temporals, un balancí, la porta que dóna al terrat, els sorolls somorts del carrer, els renous del veïnat, la presència absent de Shahruck, un immigrant indi que s'encarrega de comprar la subsistència de mercat de Simó, els cigarrets pseudoporro —per obligació legislativa als llocs de treball com l'escenari— un original de guió, un esbós de còmic... Tot és a l'abast dels espectadors, gairebé com els mateixos personatges que tan aviat es parlen de tu a tu, a vegades en la distància de punta a punta de sala, com parlen mirant fixament als ulls dels espectadors que tenen davant.

El mateix autor no amaga que hi ha la influència d'Éric Rohmer de fons, però amb la mirada d'una generació que ha viscut tot un altre temps. No és estrany, tenint en compte que Iván Morales s'ha mogut en el món del cinema i la televisió, com a guionista, per exemple del film 'El truco del manco'. L'actor Xavi Sàez (Simó) ha treballat en companyies tan diferents com La Cubana o la de Marta Carrasco, amb qui va interpretar un celebrat paper del muntatge 'J'arrive'. I Anna Alarcón s'ha mogut en espectacles contemporanis, com per exemple, la suggerent obra 'Lleons', de Pau Miró, dins el programa T6 del TNC, on feia el paper adolescent d'una filla, en cadira de rodes, d'una família que tenia una bugaderia al Raval de Barcelona.

'Sé de un lugar' fa referència a una cançó que forma part del disc 'El patio', el primer del grup Triana, popularitzada el 1975 —tot i que recuperada per ells mateixos fa uns sis anys—, i que és el nexe d'unió de la parella Simó i Bérénice, amb una pessigada d'humor que és una troballa i que no desvelaré. Potser pot sorprendre que una parella, com hem dit, no d'avui sinó de demà mateix, tingui com a referent un grup i una cançó de fa més de trenta-cinc anys. Però això confirma la intemporalitat de l'obra i la seva capacitat de moure's en diferents èpoques amb el mateix discurs sense que se'n ressenti el contingut i la identificació dels espectadors. De penombra a fosc final, una estona llarga de mirades sense paraules de la parella, asseguts al sofà. I al ràdio-cedé, la cançó de Triana sencera d'epíleg, com si passessin uns títols de crèdit imaginaris en una pantalla de cinema on el guió de 'Sé de un lugar' podria arribar tranquil·lament sense que el cineasta hi fes gaires retocs. (...) 

[crítica corresponent a l'estrena del 2012 a La Seca Espai Brossa]

L'enllaç a Youtube no està disponible.