Des de l'interior d'un autocar estacionat en diferents espais de trànsit, assitim a les converses casuals entre quatre suplents de la selecció nacional de taiteitalija - un esport minoritari més minoritari que l'hoquei patins - al llarg del seu viatge a Alemanya per jugar un important partit.
La selecció començarà el viatge amb una certa eufòria justificada que s’anirà modulant a mesura que s’apropi el dia de la final. Un periple una mica més llarg del que hauria estat estrictament necessari, que l’equip aprofitarà per enfortir-se, beneficiant-se d’unes petites vacances conjuntes - amb visites de rigor incloses, des de la cúpula de Barceló a Ginebra, fins a les fonts del Danubi o el camp d’extermini d’Auschwitz.
Un viatge carregat d’emocions col·lectives, però vist sempre des de la rereguarda, per part de quatre joves que aviat deixaran de ser-ho, i encara no s’han adonat que el seu futur cada cop té més a veure amb un present cada dia més real i que ells mateixos no han acabat de construir mai amb la contundència de les seves il·lusions.
Albert Arribas és un dels autors joves més interessants del panorama actual. Un director amb una intel·ligència escènica extraordinària (només cal veure Moro com a país i Sala de Miralls) que no busca complaure ni atrapar a l’espectador amb simples efectismes. El teatre d’Arribas ens emancipa com a espectadors, ens obliga a evocar tota la nostra capacitat de comprensió per unir les peces, els símbols, que formen cada muntatge.
Selecció ens situa a l'interior d'un autocar estacionat des d’on assistim a les converses casuals i sovint sense sentit (i, precisament per això, hiperrealistes) entre quatre suplents de la selecció nacional de taiteitalija - un esport minoritari més minoritari que l'hoquei patins - al llarg del seu viatge de concentració per Europa. L’espectacle, que es podrà veure a La Seca Espai Brossa fins aquest diumenge, és un retrat dibuixat a través de símbols d’una societat desorientada, d’un país construït amb uns ciments de dubtosa qualitat. L’important, doncs, no és l’acció sinó el que intuïm i interpretem en les pauses i els silencis d’aquests quatre joves que aviat deixaran de ser-ho. I l’humor, un humor pinterià i soterrat que sens dubte ajuda a alleugerir la construcció del trencaclosques.
El pal de paller del muntatge, però, és el repartiment. Alberto Díaz, Joan Solé, Jordi Collet i Albert Prat aconsegueixen omplir de vida l’espai i clavar l’espectador a la cadira gràcies a unes interpretacions mesurades, convincents i plenes de matisos. També la posada en escena, hàbil i amb un bon ritme intern, ajuda a fer més digerible un text que, a estones, resulta massa críptic. Tot i així, cal celebrar que La Seca Espai Brossa continuïi apostant per un autor com Albert Arribas que s'atreveix a nedar contracorrent. I per molts anys!