Sempreviva

Dansa

informació obra


Companyia:
Cia. Mar Gómez
Direcció:
Mar Gómez
Intèrprets:
Mar Gómez
Ajudantia de direcció:
Xavier Martinez
Interpretació musical:
Marcelo Mercadante
Escenografia:
Laura Clos 'Closca'
Vestuari:
Carlota Masvidal
Il·luminació:
Jaume Ortiz
Sinopsi:

‘Sempreviva’ és el primer solo de dansa teatre de la directora i coreògrafa Mar Gómez. Un espectacle interdisciplinari amb música en directe que es mou entre el realisme i la paròdia.

La siempreviva és una planta perenne molt resistent a las condicions més dificultoses de creixement. Una supervivent. Com la protagonista del nou espectacle de la Cia Mar Gómez, un personatge que planteja, en clau d’humor, la rocambolesca història d’una dona atrapada en els valors sexistes de la nostra societat actual. Una realitat en la que conviuen, per un costat, l’ascendent impuls feminista, i, per l’altre, un substrat cultural d’un sexisme recalcitrant. Dues realitats oposades que es manifesten en paral·lel.

Una historia de resistència i alliberació sobre els nostres propis límits, aquells que més ens costa sobrepassar.

Crítica: Sempreviva

01/12/2020

Sobreviure amarg, a cop de gag

per Jordi Bordes

Mar Gómez té un estil molt propi. I sap jugar-hi fins a l'extrem. Serveix divertides càpsules de coreografies que relaciona per la temàtica, com si fes un àlbum de cromos. La peça narra una situació i va ensenyant parts dels personatges que hi transiten. En cada canvi de tall musical (sovint cançons melòdiques) hi apareix una transició ràpida que serveix per canviar el vestuari (oportú i sempre amb una dosi d'estrafolari) que competa un espai. La seva dansa teatre enfoca la raó dramatúrgica en un element escenogràfic (o en un atrezzo sempre aparentment voluminós). Pot ser una caseta del jardí (Entre tu y yo), pot ser una rentadora (Dios menguante). O, com a Sempreviva, una intrigant pèrgola a mode de mitges llunes del parc amb globus carregats d'aigua. Aparentment, hi ha el gaudi de ballar i de jugar a imaginar, sense censures. Una dansa amb punts d'equilibri sobre l'estructura i amb molta intenció psicològica per ensenyar el patetisme del personatge, més que no pas destil3lar virtuosisme i una dansa que apel·li a la preciositat més idealitzada.

La coreògrafa, sempre amb la clau d'un humor més aviat amarg, fa caricatura d'uns personatges perdedors, un punt sòrdids. Que tenen esperança de superar el malson en el que viuen però alhora són conscients dels seus límits. La desesperació porta a segrestar un bandoneonista que, sense esma, ni es rebel·la a la negació de llibertat. A enfonsar-se en un plegatín com a espai idíl·lic. A qüestionar la locutora d'un programa de ràdio sentimental. A empényer les limitacions fins a trobar-li instants d'una poètica més aviat desesperada (com a La dona del sac de La Buena Compañía), però que vol ser honesta. El personatge (i Mar Gómez, implícitament) s'entrega a l'escenari i procuren alterna les càpsules més paròdiques amb les més tristes, quasi desesperants, sense arribar a la negror de Marta Carrasco (B. Flowers). L'humor pot semblar que sigui recomanable per a la canalla. I segurament, riurien del despropòsit, però hi ha una capa més profunda que ensenya una maduresa coreogràfica.