Separacions

Teatre

informació obra


La comèdia menys romàntica per a l´estiu
Sinopsi:

Torna la comèdia delirant sobre les separacions de parella!!

Vuit parelles són a punt de separar-se. Molts i variats poden ser els motius que portin a prendre aquesta decisió, però n’hi ha un de molt comú: la rutina de la vida de parella. Ever Blanchet explora en clau de comèdia setze personatges i vuit formes de vida que condueixen a un mateix desenllaç: el desencís amorós i el penós i crispat repartiment del patrimoni.

Com bé diu l´autor: "El desacord conjugal implica dos aspectes de la vida: l’amorós i el patrimonial, que ha de resoldre’s desunint l’amor i partint els bens patrimonials. Les dues ruptures són doloroses i traumàtiques. Encara que, als ulls dels que no estan implicats en el conflicte, els hi sembli, la majoria de las vegades, una cosa ridícula, còmica o patètica. Així són les nostres SEPARACIONS."

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Separacions

21/08/2019

Comèdia patètica que vol ser delirant

per Jordi Bordes

Ever Blanchet és un dramaturg que ha patit ser durant molts anys director de sala (primer al Versus, més tard també al Gaudí). Sempre ha primat els textos d’altres dramaturgs i ell s’ha anat quedant arraconat. Algunes excepcions seves són Hipopótamos (probablement el text enrevessat més còmic i alhora més militant de Blanhet) i Separacions. Aquesta obra juga amb unes coordenades molt diferents. Blanchet entén que hi ha un públic a l’estiu (ni el Versus ni el Gaudí han tancat el mes d'agost des de fa molts anys) que busca obres més fresques, un punt vodevilesques, que acabin ensenyant les costures (les vergonyes) dels personatges.

Separacions té una curiosa estructura alternant una història d’una parella des que decideixen separar-se (pero no deixen d’estar-ne enamorats o de ser amics, segons qui s’ho miri) amb moltes altres parelles que relaten la seva escena clau de la separació. Això busca un punt de comicitat fàcil que degrada la trama més psicológica dels dos biòlegs, els protagonistes. Hi ha una necessitat d’abordar tot tipus de parelles, amb un humor cínic, exagerat que pot divertir però no empatitzar-hi. Són uns amors que podrien coincidir puntualment amb els protagonistes de la trilogia musical de l’amor (d’Alícia Serrat): Si ens tornem a veure, Tot el que no ens vam dir i El temps que no tindrem. Però a Separacions, de seguida, se salta a la forma en què esclata el conflicte, sovint de forma delirant, i que si pot entretenir l’espectador, el deixa fred, amb la sensació d’una trama ja molt trillada, superada, que no aporta gaire res.  Hi ha una mirada molt cínica a la relació de parella que podria evocar al Bed & breakfast d'Epidèmia teatre.