Han sigut molts anys d’espera, però finalment Ser-se de Händel va viure la seva estrena al Liceu. La versió concert de l’obra barroca sobre els embolics amorosos del rei de Pèrsia, oferta per Jean-Christophe Spinosi al capdavant de l’Ensemble Matheus i un implicat, però una mica desequilibrat grup de cantants va seduir el gran teatre.
El seguiment de l’artificiosa trama, d’indubtable influència mozartiana, no va ser un problema per als espectadors. La captivadora bellesa de la música i una teatralitat que barreja hàbilment la tragèdia amb el component bufonesc van aconseguir crear una màgia poc comuna. L’imparable carrusel de recitatius i àries breus d’una renovadora obra per a la seva època permet el lluïment dels set destacats solistes que necessita per resoldre les variants que planteja. Heroïcitat, passió, intriga, embolcallades en una espumosa ironia, apareixen en diferents plans durant el muntatge.
La interpretació d’ Ombra mai fù, la cèlebre primera ària d’aquest títol, a càrrec de Josè Maria Lo Monaco (Serse), ja va posar en evidència la dificultat que per al repartiment suposa trobar veus d’un nivell semblant. La mezzo , amb un notable currículum, bona presència i correcte estil, però una mica fluixa de projecció, va estar lluny d’altres versions de referència. La italiana substituïa Malena Emman, una de les baixes de l’elenc previst. El mateix va passar amb Marina de Liso, suplerta per una consistent Ivonne Fuchs en el rol Amastre, la promesa enganyada pel rei.
Tot plegat no va impedir el bon resultat del conjunt. El públic va disfrutar amb una producció en què Spinosi va permetre alguns excessos en l’aspecte còmic, protagonitzats gairebé tots ells per un hilarant Christian Senn (el criat Elviro ficat en totes la intrigues), que va arribar fins i tot a incloure un tros de la cançó popular Baixant de la font del gat en un de les passatges de l’obra. La participació dels músics, convertits ocasionalment en cor, va resultar en canvi molt divertida. I també els diàlegs entre cantants i solistes de l’orquestra.
L’argument explica que Serse es vol casar amb Romilda (una estupenda Hanna Husárh), però ella està enamorada del germà del rei, Arsamene (el contratenor David DQ Lee, de bonic timbre i gran carisma escènic). Per sacsejar més l’embolicat còctel, la també germana de Romilda, Atalanta (una encertada i expressiva Verónica Cangemi), pretén el seu promès. El sòlid baix Luigi Di Donato (Ariodante) completa el septet d’aquesta història, amb final feliç, que va tenir en l’Ensemble Matheus un suport musical de qualitat.
