Vaig anar a un sopar 'temàtic' d'aquests amanits amb petites peces teatrals (o musicals, o literàries) que de cop i vola s'estan posant de moda a cases particulars i terrats de les nostres ciutats. Em comenten que avui el tema és l'erotisme, i que un parell de noies ens faran un espectacle. Un no espera meravelles amb aquests precedents, tot i que el tema ('EL TEMA', diria jo) sempre interessa o sembla interessar. Els assistents són persones diverses i parelles de mitjana edat, i pel que s'intueix i després pot comprovar-se, d'un nivell cultural mig-alt.
Comença l'espectacle, conformat de diversos esquetxos, ara amb una o una altra actriu, o bé totes dues alhora, i un no triga en adona-se que estem davant d'una peça concebuda i treballada de forma teatral, amb prou rigor: dic jo que no deu ser fàcil anar de bolos amb un espectacle, per petit i minimalista que sigui, a llocs tan allunyats dels escenaris convencionals, havent-lo de sonoritzat amb equips modestos, i adaptar-lo als espais i condicions lumíniques més diverses, per no dir adverses. Però un hi endevina ofici i, sobretot, una forma de parlar de l'erotisme, de la dona; i li sonen textos poètics, literaris, teatrals... També es celebra la capacitat, alhora, de traspassar la quarta paret, interaccionar amb el públic, fer-lo participar d'un cabaret eròtic que mai no perd el respecte per la nostra intel·ligència, però que destil·la, alhora, grans dosis de sensualitat.
Aquesta és la barreja -un altre en diria equilibri- que més bé resol aquesta peça, d'uns 50 minuts de durada, que repassa el vocabulari sexual bàsic, i ens fa arribar de forma clara el punt de vista de la dona, donant-nos sardònicament bons consells de com complaure-la al llit, barrejant el zodíac amb les manilles, les formes fàl·liques i la poesia. Totes dues actrius exposades a les nostres mirades i judicis, lleugeres de roba i amb somriures i posats que provoquen incendis interns. De fet, teatre.
No va ser sinó després, en una agradabilíssima postfunció (en directe, no virtual) amb les protagonistes, Nathalia Paolini, alhora directora de tot plegat, i Noèlia Lleixà, que un va sabent coses com que es tracta d'una companyia -Volanteatre- que ja ha fet varis espectacles, sobretot sobre la perspectiva de la dona, que estan tots els dimecres al Cafè-Teatre Llantiol de Barcelona, i que des del gener que prorroguen mes a mes. No m'estranya. Mireu, si no, els comentaris dels 'Atrapalos'!
Per a reblar el clau, un llegeix a la seva web la procedència dels textos: Oliverio Girondo, Julio Cortázar, Jose Gabriel Nuñez , Josep Benítez, Eve Ensler, Heiner Müller. Autors d'aquí i d'alla, actuals o més clàssics, coneguts i desconeguts, que conformen aquesta particular peça, que segur que vaig a veure altre cop al Llantiol. Especialment perquè un dels darrers monòlegs, on Madame de Merteuil parla amb Valmont, tots dos protagonistes de 'Les amistats perilloses' -però que reconec la vergonya que em va fer descobrir que no es tractava de la peça de Choderlos de Laclos, sinó de la fascinat Quartett de Heiner Müller, basada en aquella, però dotada d'una intensitat extrema-, potser va ser el moment encara més verd de l'espectacle, com elles mateixes em varen reconèixer: es tracta de la darrera escena incorporada, 'in progress' com diríem ara, com a bon espectacle que es manté viu i va posant i traient, i que probablement sigui la 'prova del cotó' artístic i de maduresa d'aquesta jove i femenina companyia establerta els dimecres al Llantiol.
