Siena Site

Dansa

informació obra


Text:
Pablo Gisbert – El Conde de Torrefiel
Dramatúrgia:
Pablo Gisbert – El Conde de Torrefiel
Companyia:
La Veronal, Aerial Jockey Strada
Intèrprets:
Clyde Emmanuel Archer, Inma Asensio, Júlia Cambra, Laia Duran, Cristina Facco, Cristina Goñi, Anna Hierro, Almog Loven, Ariadna Montfort, Lorena Nogal, Marina Rodríguez, Sau-Ching Wong
Coreografia:
Rafael i Lluís Méndez
Ajudantia de direcció:
Tanya Beyeler
Il·luminació:
Enric Planas
Vestuari:
Octavia Málette
Autoria:
Giuseppe Verdi
Sinopsi:

Versió reduïda de l’espectacle Siena de La Veronal que convida a gaudir d’una nova forma de relacionar-se amb la dansa i amb l’espai urbà. Siena és una reflexió sobre la idea del cos humà. A través d’un recorregut que va des del Renaixement fins al món contemporani, ens parla de la necessitat constant i absoluta de l’ésser humà de contemplar el propi ésser humà.

Crítica: Siena Site

04/04/2016

Privilegiada visita al museu amb la iconografia Renaixentista de La Veronal

per Jordi Bordes

Siena, de La Veronal, s'inspira en la pintura del Renaixement, en com l'home passa a dominar la Terra. Déu li cedeix caràcter, amb aquell dit de Miquel Àngel que va pintar a la Capella Sixtina (amb qui Déu donava vida a Adam però que, en clau renaixentista es pot entendre que l'home assumeix la responsabilitat del seu domini privilegiat a la Terra). L'Home es creu en llibertat de poder obrar com lli sembli. El site específic, que el festival Sismògraf va encarregar a La Veronal per fer un fragment de l'obra en algun espai de la ciutat es va convertir en una privilegiada (i limitadíssima) visita al Museu de La Garrotxa. 

Si Siena ballava els quadres del Renaixement, ara en la nova proposta, permet que el públic la visiti en 360 graus. Com si entréssim dins dels quadres. Certament, la dificultat (no resolta) és que els quadres i les escultures del museu no dialoguin sempre bé amb el món que expressa La Veronal: Un Crist fuetejat és un bon inici d'un viatge en què Déu cedeix la responsabilitat a la Humanitat i a la Ciència però, no ho és tant, que un imponent Ramon Casas (La càrrega, 1903) sigui el fons de pantalla del Pantocràtor que ballen els de La Veronal. De totes maneres, la possibilitat de captar l'últim detall per la proximitat insòlita amb els ballarins converteix la proposta en el més intens del que s'ha vist al festival. La llàstima és que la proposta va quedar limitada a dos grups de 40 persones, quan la intenció inicial era fer una acció oberta al carrer, similar al que Àngels Margarit havia fet amb Capricis l'any anterior.

Hi ha molt camí possible a fer per vincular arts plàstiques i dansa o arts escèniques. Perquè, és molt habitual que els artistes escènics s'inspirin i reprodueixin iconografia de l'època que volen representar. És una manera eficaç d'establir connexions amb l'espectador d'avui. Hi ha multitud de casos: La nau dels bojos de La Calòrica; El grito en el cielo de La Zaranda; Sobre el concepte del fill de Déu de Castellucci... però, probablement el cas ideal és Llàgrimes d'àngel, de Sol Picó, al MNAC, dialogant amb les obres del Romànic.