És notòria la feina de la Dàmaris Gelabert i els fruits que n'ha recorregut. No hi ha família catalana que no conegui les seves cançons o hagi vist alguns dels seus vídeos. La seva carrera com a compositora és prolífica i ja fa anys que es dedica a voltar tots els països catalans fent els seus concerts. Però ja fa un any i mig que la Dàmaris va fer un pas endavant i va decidir transportar les seves cançons a una història que els hi donés sentit. Soc feliç és el primer espectacle musical i ja està voltant per tots els teatres i auditoris de Catalunya. El passat diumenge va estar a l'Auditori Mercè Rodoreda, gairebé exhaurint localitats.
És remarcable que en el primer espectacle de la Dàmaris faci una defensa del teatre i la cultura en aquests temps complexos que ens ha tocat viure. Introduint als més petits en l'exercici de la meta teatralitat, la Dàmaris s'interpreta a si mateixa qui, juntament amb la Caterina Cuspinera, jove actriu de tretze anys (molts la reconeixeran per alguns dels videoclips de la cantant infantil), arriben al teatre per preparar-se per fer un espectacle musical de teatre familiar. La primera escena en què entren al camerino (escenografia senzilla i directa: plafó amb una porta, diferents cartells de festivals i un mirall encerclat amb bombetes) i descobreixen un titella serveix per fer entendre als infants el joc de manera senzilla. Mentre les dues actrius es preparen i valoren la importància del teatre i de la dificultat de la seva professió, un missatge de veu ens informi que en breus instants començarà l'espectacle. Al poc la Caterina es trasllada al costat, amb un fons d'una ciutat i un parc, amb uns arbustos i banc. Des d'aquest escenari dins de l'escenari ens canta una cançó sobre el valor de l'amistat al mateix temps que dona veu a dos conills de peluix. Després la Dàmaris recuperarà la cançó del Bon dia, la del Tu pots ser o la de L'hora de fer música. La festa és total i nens i pares les tenen ben apreses.
Però en tot espectacle infantil sempre ha d'haver-hi un antagonista, un conflicte major, entre el bé i el mal. En aquest cas, de cop algú apareix entre la platea i puja a l'escenari. És Vladimir Monopolio, un italià que diu que acaba de comprar el teatre i que els vol tots a fora en cinc minuts. D'aquell teatre en farà una gasolinera. Empeses pel desànim, la Dàmaris i la Caterina comencen a fer les maletes, però el titella que han descobert al camerino farà reaccionar a la més petita per tal que lluitin pel teatre i provin de convèncer l'avar.
Acompanyades per la banda de tres músics (Marc Mas a l'acordió; Laia Martínez amb el violoncel i fent percussions i l'Adrià Martínez a la guitarra), faran veure de la importància del teatre familiar encara que l'italià en renegui. L'objectiu és aconseguir que el nou propietari del teatre s'ho passi bé, estovar-lo, que connecti amb alguna part d'ell mateix soterrada. Per això intentaran fer-li veure la importància dels amics, el faran ballar una preciosa cançó d'arrel folk, el faran riure amb un barret, etc. I tot i que el recurs està més que vist, finalment Monopolio recorda quan fa uns anys es dedicava a fer de ventríloc amb un titella al que li deia Druc. Ell havia estat allà, havia viscut la màgia del teatre, però la fama i els diners l'havien encegat i li havien fet perdre el nen que tenia a dins. Està clar que el tal Druc no és altre que el titella abandonat al camerino. Tot tancat i ben resolt. I com que, tal com canta la Dàmaris, "tothom s'equivoca, tothom que té boca", finalment les diferències queden resoltes. Monopolio recupera la màgia del teatre, diu que se sent "transformato". Però la Dàmaris ho té clar: "això és la felicitat". I la millor manera per demostrar-ho és cantant la preciosa cançó que dona nom a l'espectacle: Soc feliç.
Hi ha unes quantes virtuts que cal remarcar de l'espectacle: el fet de fer partícip als infants del joc teatral, donant valor a l'ofici, que les cançons d'estils variats encaixen molt bé i no embafen i que la Caterina i el David Cuspinera (filla i pare) estan molt bé. I les cançons del pare/Monopolio són fresques i ben divertides. Un espectacle intel·ligent que fa valdre la feina de la Dàmaris Gelabert al mateix temps que reivindica el teatre com a lloc d'acollida.
