Socarrel

Dansa

informació obra


Autoria:
Cocanha, Toti Toronell
Interpretació musical:
Cocanha, Laurent Delforge
Coreografia:
Roberto Olivan
Companyia:
Slow Olou
Sinopsi:

Què passaria si fem conviure el moviment, l’electrònica i la polifonia tradicional? Tres elements de gran potència per separat i que probablement mai s’havien trobat abans. El coreògraf ebrenc Roberto Olivan, l’artista electrònic belga Laurent Delforge i el trio de veus occitanes Cocanha protagonitzen aquest apassionant repte, en forma de laboratori de creació.

Crítica: Socarrel

16/10/2017

Coreografia etnològica, intuïtiva

per Jordi Bordes

Roberto Olivan és un coreògraf que es distingeix per una dansa aèria, en la que hi inclou elements de circ acrobàtics. És una acció que, sovint, juga amb la sorpresa gràcies als recursos escenogràfics d'una sala tancada. Ara ha presentat una peça molt despullada, al carrer. Director de Deltebre Dansa (un dels elements més carismàtics d'aquesta trobada que congrega més d'un centenar de ballarins al delta en ple juliol és la dansa pels arrossars), sembla que s'ha deixat abduir per la Natura. I per això, el seu treball compta amb la polifonia tradicional d'un trio occità. També hi intervé i balla puntualment l'artista electrònic Laurent Delforge deixant anar pistes de so acompanyant el quadre. 

D'una dansa molt pautada, de seguir uns cossos a uns altres o de trobar el buit a l'escena (els codis van viariant) es desemboca a un duet que arma les figures més complexes. Hi ha una intenció en la mirada, més enllà que el gaudi del ball.I uns marges que els fixen unes soques serrades a terra. Aquesta necessitat de tocar elements orgànics, naturals, es completa amb una mena d'escuts de fang tosc, que s'aniran arrencant a cops. Una acció magnètica, que, lluny de causar ridícul o estranyesa, arrela en l'interior i permet imaginar-se una lluita titànica, de mascles en una tribu. O d'artistes que no saben congeniar els discursos. El fang i el ball porta directament a Quim Girón (fa uns mesos que hi treballa) Fang, però també al Paso doble de Miquel Barceló i Josef Nadj,que van estrenar a Avinyó com una acció puntual i que es van veure forçats a ampliar la gira per la ptència d'aquell mur que es transformava, que engolia i escopia els propis artistes.