Soliloquios

Dansa

informació obra


Coreografia:
Jon Maya, Cesc Gelabert, Israel Galván
Sinopsi:

Una trobada entre l’espai museístic i la dansa. Un projecte ideat pel ballarí i coreògraf Jon Maya en què es treballa sobre una interpretació de l’aurresku, la dansa tradicional basca. Maya proposa a Cesc Gelabert i a Israel Galván una interpretació individual d’aquesta dansa cerimonial. Les tres mirades sobre l’art convergeixen en un mateix espai acompanyades de la instal·lació sonora de Luis Miguel Cobo.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Soliloquios

18/10/2021

És una altra cosa

per Jordi Sora i Domenjó

Una obra destaca amb llum pròpia d’entre totes les vistes a Fira Mediterrània: “Soliloquios”. Amb el mestratge en dansa contemporània de Cesc Gelabert; la relectura de l’aurresku que Jon Maya executa; i el flamenc hiperpercudit d’Israel Galván. La funció de Manresa tingué lloc al Museu de la Tècnica de la ciutat. Testimoni de l’evolució i importància que sempre ha tingut com a cor del país, en l’àmbit empresarial i emprenedor. Els tres ballarins estaven situats en diferents espais significatius de l’exposició permanent. Gelabert en la zona dedicada a la memòria de la séquia, canal de regadiu construït al segle XIV i motor de l’economia de la comarca. Maya, al costat d’una màquina de filatura, representant de la indústria tèxtil que se situava en les colònies pròximes al riu; i Galván en l’espai educatiu, envoltat de material didàctic que se sol fer servir per a les visites escolars i familiars.

L’obra implica el trànsit del públic pels tres espais, consecutivament. I amb idèntic fons musical, obra de Luis Miguel Cobo, cadascú d’ells desplegava el seu particular llenguatge coreogràfic. El català des de la fantasia visual, l’elegància gestual i la sorpresa reflexiva. El basc des de la construcció d’un imaginari identitari plural, l’esforç físic i la precisió del moviment. I l’andalús des de la trobada fortuïta del so, el taconeig persistent i la simplificació de l’impuls flamenc. Tots tres en sincronia, però sense compartir espai fins a una quarta part final on es troben i repeteixen de nou el joc, aquest cop alhora i davant de tot el públic que fins aquell moment havia gaudit subdividit de l’experiència. És en aquest fragment on l’espectacle esdevé únic: tres solos que es troben amb dificultats per l’acusada diferència de llenguatges; però que tanmateix són opció de possibilitat, mai imaginada abans. On contemporània, aurresku i flamenc passen a esdevenir una altra cosa totalment diferent quan es troben junts de la mà d’aquests extraordinaris intèrprets.

Publicat a El Temps de les Arts

JORDI SORA i DOMENJÓ