El silenci impressiona
i es pot tallar amb un ganivet. S’escolta un zapateado endiablat que va
disminuint d’intensitat, després, volta
de ronyó i últim cop de taló abans d’assolir la majestuosa figura final. L’aire
buit de sorolls és envaït per una cascada d’aplaudiments. Un cop més Sara Baras
sap portar les regnes emocionals del públic que omple el recinte dels Jardins
de Pedralbes on l’artista estrena el seu últim muntatge, junt amb la seva companyia
integrada per quatre bailaoras, dos bailaores i set músics, a més de la
presència, en qualitat d’artista convidat, del ballarí José Serrano, que col·labora, des de fa anys, amb Baras.
Enrere queden els
espectacles que l’artista va dedicar a figures femenines de la història i mitologia
com Carmen, Juana la Loca, Mariana Pineda
i Medusa per retornar als orígens d’espectacles
on el contingut és, por damunt de tot, el ball sense cap guio dramàtic que els
encotilli. Com a exemples, Sensaciones,
Sueños i Sabores, per citar-ne tres. Curiosament el nom d’aquests muntatges
s’inicien amb una s, com també el que ens ocupa ara, Sombras. Serà aquesta lletra un fetitxe de l’artista?
Per crear el nou
espectacle, Baras, ha agafat una mica d’aquí i d’allà de muntatges anteriors,
creant alguns fragment nous, atorgant-los sempre un segell propi que emergeix d’un
ball rigorós, sense que resulti dur i àrid, i d’unes imatges que busquen una
plasticitat molt estilitzada.
Un seguit de pals
del flamenc omplen els més de noranta minuts que dura l’espectacle. Tot un
recital d’evolucions corporals i ritmes musicals que mostren la riquesa del
flamenc expressada a través d’uns artistes de qualitat capitanejats per Sara
Baras, notable en totes les seves intervencions i sublim en l’execució de la Farruca on la bailaora mostra el millor d’ella: generar un moviment bell i apassionat
on els gestos respiren i s’allarguen al ritme d’una sinuositat i volubilitat admirables. Quan la
seva mirada es clava a terra, és el preàmbul d'un zapateado endimoniat i d’uns
rampells estremidors que tallen la respiració.
L’espectacle és un reconeixement a l’ombra,
fet que queda plasmat en la veu de Baras citant textos escrits per Santana de
Yepes “Diré que un dia fui sombra, envuelta,
oculta...onírica, real...” Ombres no tan sols emocionals sinó també
escèniques com les que plasma Oscar Gómez de los Reyes en l’espectacle que té un
fons original: l’entrada del Palau
Reial.
Un punt i a part mereix el quadro de
músics i cantaores. El ritme i
sonoritat que extreuen dels seus instruments així com la comunió que s’estableix
entre ells, sota la direcció de Keko Baldomero, és lloable. Com també ho és comptar
per a l’espectacle amb l’art d’altres artistes, com Federico García Lorca, Leonard
Cohen i Ara Malikian, per els més populars.
