Sono io?

Circ | Teatre

informació obra


Companyia:
Circus Ronaldo
Sinopsi:

Potser ja heu viscut sense sortir de casa vostra l'abisme entre generacions i potser ja us comença a fer l'efecte que formeu part del passat i que és algú altre qui li posa cara al futur... És el que viuen Danny i Pepijn Ronaldo, pare i fill i representants de dues generacions d'una nissaga que té les arrels al món del circ des del segle XIX. L'any 2020 va morir Johnny Ronaldo, cinquena generació d'artistes de circ que va deixar la seva herència artística en mans de Danny i David Ronaldo. Ells són la sisena generació d'artistes, però n'hi ha més. En escena, Danny Ronaldo i el seu fill, Pepjin, mostraran al públic el seu amor pels jocs, per la música i pel circ i, amb aquests amors compartits, establiran ponts entre generacions. Danny representa el circ de tota la vida i Pepjin, l'intent de les noves generacions de posar en comú aquesta herència amb el món dels nostres temps. Diuen que el set és una xifra sagrada així que, arribats a la setena generació, els Ronaldo reten homenatge al seu passat mentre es consoliden com una companyia plenament arrelada en el present de les arts de la pista. A l'escenari, dos personatges que s’ajuden i col·laboren però que, a la vegada, projecten ombres sobre l'altre en la lluita per situar-se sota els focus.

Vells coneguts del Festival de Barcelona, David i Danny Ronaldo ja van portar al Grec 2005 La cuccina dell'arte, un dels espectacles més celebrats de la companyia. Vam tornar a veure en Danny al Grec 2017 en una carpa instal·lada a la plaça de Margarida Xirgu, on es va representar el solo Fidelis Fortibus, pel qual va rebre un premi Ciutat de Barcelona l’any següent. Emoció i tradició són elements imprescindibles en les propostes d'una companyia que fa ús dels recursos del teatre i del circ per adreçar-se als espectadors i espectadores amb un llenguatge únic. 

Una coproducció del Théatre Firmin Gémier / La Piscine – Pôle national des arts du cirque (Châtenay-Malabry), Theater op de Markt – Dommelhof (Pelt), Miramiro (Gant).

Amb el suport de Cultuurhuis de Warande (Turnhout), GC ‘t Blikveld (Bonheiden) i la Comunitat Flamenca.

Espectacle recomanat per a espectadors i espectadores a partir de 12 anys.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Sono io?

04/08/2023

A familial duet

per Alx Phillips

This seemingly gentle, unspectacular performance piece has an uneasy complexity to it. Sono Io? is an introspective adventure by the extraordinary Circus Ronaldo, a Belgian circus-theatre troupe who have passed their art down through seven generations. In doing so, they maintain a traditional approach, that, while whimsical and sometimes delightful, is also a little (perhaps necessarily) frustrating. 

According to the troupe, the piece is a familial duet that “shows how difficult a relationship between a parent and a child can sometimes be; and which, at the same time, can also offer comfort and even laughter when you mess it up”. The premise to straddle the gap between the generations is a tentative one; aside from age, the exact nature of that gap needs interrogating.

On stage, a familiar if entirely imaginary space emerges, compiled of nostalgic perceptions of theatrical histories: a hoard of hanging garments and sheets on which shadows are reflected in a certain kind of lighting. Danny and Pepijn Ronaldo are father and son. Danny, still only in his fifties, portrays a ‘veteran’ artist possessed by past success. He appears in a bathtub washing underwear and dishes in the same waters like a wartime antique. He listens to a cassette of the applause of an audience and joyfully shouts, in Italian: “Sono io! (It's me!)”. But if this were him, then when was it? In the 1990s? While his generation were creating the internet, with its digital dreams and nightmares? Or is it indeed him? Is it the echo of another's real or imagined past? 

Pepijn is in his early twenties and experiencing ‘his moment’ – as a YouTube or TikTok star, perhaps? Looking blindly forward to an exciting future... using a medium that his father’s generation wrote, and set the rules for. Danny speaks a rushed Italian, not his language; Pepijn, aside from the implied silences and the staring at his phone, is an exemplary son, capable of great emotion and warmth, communicating with ease… One admires Danny’s luck; Pepijn’s confidence.