La senzillesa és un valor a l’alça en els espectacles. La senzillesa, però no està renyit amb la complexitat i la dificultat. Un bon exemple està en l’espectacle Sopla de Truca Circus, una pèrgola quadrada, quatre elements decoratius on predomina el blanc i les línies negres i set intèrprets que encadenen números amb humor i sense buscar una línia dramatúrgica que pugui resultar forçada. Sols es necessita elegància (vestuari exquisit de Gloria Trenado), espectacularitat i dificultat en l’execució, bon humor i música en directe, a base de guitarres, baixos i ukuleles elèctrics.
Però l’aparent senzillesa de l’espectacle rutlla perfectament sobretot per la professionalitat dels seus integrants. I és que Truca Circus és com una mena de superbanda del circ, ja que està integrada per diferents integrants d’algunes companyies andaluses (Infoncundibles, La Nördika, La Querida i altres). Ja és el tercer projecte d’aquesta companyia de companyies i el seu projecte segur que voltarà molt més.
El disseny de l’espectacle busca sempre l’in crescendo, anar de zero a 100, número a número, però sense deixar de sorprendre mai a l’espectador. El set de la companyia es reparteixen en dues bicicletes i fan un parell de voltes a la pèrgola per presentar-se, després dos dels nois es reten a fer piruetes sobre les bicicletes. Posteriorment comencen a parar taula (més endavant es traurà el pastís i es farà, suposadament, bufar les espelmes al convidat de cartró, un personatge cilíndric), però serà una de les noies que anirà repartint plats i gots amb peus i cames com si fossin astes d’un helicòpter. Aquesta mateixa serà la que al llarg de l’obra farà tot de contorsionismes impossibles.
Però no sols són els números individuals, on cada un dels intèrprets mostra les seves virtuts, sinó sobretot aquelles actuacions col·lectives les que més enlluernen al públic. La primera ja queda en el record: la dels diàbolos. Una coreografia que va sumant trucs individuals i col·lectius fet amb aquest joc malabar. Tan espectacular és veure una de les noies fent rodar els dapos (aquests draps que es fan girar com si fossin pizzes) amb peus i mans, sumant dificultat a l’anar sumant draps.
I després de l’aniversari, i amb la inclusió dels tres instruments musicals que aniran marcant el ritme a la segona meitat del show, es despleguen les cordes del sostre de la pèrgola. Un bosc de cordes servirà perquè una de les intèrprets es vagi recaragolant i fent verticalitats increïbles. Després una mica de ball i nous contorsionismes i en acabat, tots tornaran a les cordes per anar girant amb elles i entortolligant-se. Sempre trobem petits moments per fer el pallasso i treure un somriure còmplice. El tancament serà rodó, circular, perquè tornaran a pujar a la bici i marxar per on han vingut.
