Sorolla

informació obra



Companyia:
Ballet Nacional de España
Autor:
Antonio Najarro
Coreografia:
Arantxa Carmona, Miguel Fuente, Manuel Liñán, Antonio Najarro
Composició musical:
Juan José Colomer, Paco de Lucía, Enrique Bermúdez
Escenografia:
Vincent Lemaire
Vestuari:
Nicolas Vaudelet
Il·luminació:
Felipe Ramos, Ginés Caballero
Músics:
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
Intèrprets:
Ballet Nacional de España, Jordi Martínez / Jordi Díaz
Direcció:
Franco%20, Sergi Belbel
Sinopsi:

Sorolla és un espectacle inspirat en la col·lecció Visión de España del pintor Joaquín Sorolla, creada per encàrrec de la Hispanic Society de Nova York l’any 1911. El genial pintor valencià hi va plasmar la seva visió personal d’Espanya, els seus costums i els seus balls. Un viatge per la Península amb les danses més significatives del seu folclore, unit a altres creacions de dansa clàssica espanyola, escola bolera i flamenc. La llum, la frescor i el moviment de la pintura de Sorolla quedan reflexats en la posada en escena de Franco Dragone, així com a través del disseny de vestuari de Nicolás Vaudelet i de la partitura del valencià Juan José Colomer.

Crítica: Sorolla

27/07/2015

Viatge colorista

per Montse Otzet

Després de deu anys d’absència torna a l’escenari del Liceu el Ballet Nacional de España i aquest cop ho fa sota la direcció artística d’Antonio Najarro, un ballarí i coreògraf madrileny que ha pogut realitzar un dels seus somnis:  mostrar en un espectacle la riquesa de la dansa d’Espanya en totes les seves vessants: dansa clàssica espanyola, flamenc, escola bolera i algunes de les danses populars que identifiquen les diferents regions del país.

Trobar un fil argumental no era fàcil, sobretot per evitar caure en una exhibició que ens recordés als “coros y danzas” de la Secció Femenina del moviment nacional franquista. Però Najarro ha salvat molt bé aquest parany i basa el seu espectacle en la col·lecció de quadros Visión de España que el pintor Joaquín Sorolla va crear per encàrrec de la Hispanic Society de Nova York i que presideixen la biblioteca d’aquesta institució. En  catorze grans panels, que també es coneixen pel nom de Las regiones de España, Sorolla mostra els costums i balls de diferents regions, contingut que li ha servit al director del BNE per fer un viatge colorista i plural sobre la cultura de la dansa d’Espanya. Per fer aquest trajecte, Najarro ha comptat amb la col·laboració dels coreògrafs Arantxa Carmona i Miguel Fuente, especialistes en danses populars, i Manuel Liñan, en el que fa referència al flamenc.

Per treure “pols” al tema, Najarro ha encarregat a Franco Dragone, director del Cirque du Soleil, la direcció de la posada d’escena.  Una altra decisió encertada pel resultat atractiu i actual del muntatge, a l’extrem que, en determinats moments, es convida a què l’espectador s’endinsi en les pintures que es projecten, com si  es tractés d’una projecció  en 3D. També amb encert, no es van reproduint els quadros, sinó que el que es projecta són petites parts dels murals, pinzellades que conjuguen molt bé amb les danses que els ballarins del BNE defensen amb correcció, especialment l’elenc femení que exhibeix un nivell més alt.

El ritme de l’espectacle és àgil i és inevitable que quadros com El Encierro, pel seu ball i música flamenca;  La Jota, d’Aragó per la vistositat en el ball; Los Bolos, per mostrar la riquesa de la dansa popular basca i El Baile, per exhibir de forma desbordant els ritmes i l’estètica del ball sevillà, són alguns dels quadros més reeixits. També cal citar Las Grupas, que ens situa a València i en el qual onze ballarines, vestides elegantment de falleres, es desplacen de forma majestuosa per l’escena, i el Pescado, on la dansa popular catalana apareix molt estilitzada, acompanyada per algunes notes musicals que fan referència a Pau Casals i a la sardana. Un quadro que és millor oblidar és Los Nazarenos on Antonio Najarro ha carregat massa les tintes i el to que hauria de ser sobri i solemne cau amb una imatge esperpèntica  i desorbitada.

Respecte a la part musical, Juan José Colomer ha fet una partitura que conjuga amb notorietat amb les músiques populars de les danses i amb ritmes de Paco de Lucía i Enrique Bermúdez.  Una amalgama musical que sota la direcció de Manuel Coves  interpreta en directe l’Orquestra Simfònica del Liceu.