Després de deu anys d’absència torna a
l’escenari del Liceu el Ballet Nacional de España i aquest cop ho fa sota la
direcció artística d’Antonio Najarro, un ballarí i coreògraf madrileny que ha
pogut realitzar un dels seus somnis:
mostrar en un espectacle la riquesa de la dansa d’Espanya en totes les
seves vessants: dansa clàssica espanyola, flamenc, escola bolera i algunes de
les danses populars que identifiquen les diferents regions del país.
Trobar un fil argumental no era fàcil,
sobretot per evitar caure en una exhibició que ens recordés als “coros y
danzas” de la Secció Femenina del moviment nacional franquista. Però Najarro ha
salvat molt bé aquest parany i basa el
seu espectacle en la col·lecció de quadros Visión
de España que el pintor Joaquín Sorolla va crear per encàrrec de la
Hispanic Society de Nova York i que presideixen la biblioteca d’aquesta
institució. En catorze grans panels, que
també es coneixen pel nom de Las regiones
de España, Sorolla mostra els costums i balls de diferents regions,
contingut que li ha servit al director del BNE per fer un viatge colorista i
plural sobre la cultura de la dansa d’Espanya. Per fer aquest trajecte, Najarro
ha comptat amb la col·laboració dels
coreògrafs Arantxa Carmona i Miguel Fuente, especialistes en danses populars, i
Manuel Liñan, en el que fa referència al flamenc.
Per treure “pols” al tema, Najarro ha
encarregat a Franco Dragone, director del Cirque du Soleil, la direcció de la posada d’escena. Una altra decisió encertada pel resultat
atractiu i actual del muntatge, a l’extrem que, en determinats moments, es convida
a què l’espectador s’endinsi en les pintures que es projecten, com si es tractés d’una projecció en 3D. També amb encert, no es van reproduint els
quadros, sinó que el que es projecta són petites parts dels murals, pinzellades
que conjuguen molt bé amb les danses que els ballarins del BNE defensen amb
correcció, especialment l’elenc femení que exhibeix un nivell més alt.
El ritme de l’espectacle és àgil i és
inevitable que quadros com El Encierro,
pel seu ball i música flamenca; La Jota, d’Aragó per la vistositat en el
ball; Los Bolos, per mostrar la
riquesa de la dansa popular basca i El
Baile, per exhibir de forma desbordant els ritmes i l’estètica del ball
sevillà, són alguns dels quadros més reeixits. També cal citar Las Grupas, que ens situa a València i
en el qual onze ballarines, vestides elegantment de falleres, es desplacen de
forma majestuosa per l’escena, i el Pescado,
on la dansa popular catalana apareix molt estilitzada, acompanyada per algunes notes
musicals que fan referència a Pau Casals i a la sardana. Un quadro que és
millor oblidar és Los Nazarenos on
Antonio Najarro ha carregat massa les tintes i el to que hauria de ser sobri i
solemne cau amb una imatge esperpèntica
i desorbitada.
Respecte a la part musical, Juan José Colomer ha fet una partitura que
conjuga amb notorietat amb les músiques populars de les danses i amb ritmes de
Paco de Lucía i Enrique Bermúdez. Una
amalgama musical que sota la direcció de Manuel Coves interpreta en directe l’Orquestra Simfònica
del Liceu.
