Spoutnik blanc

Nous formats

informació obra


Intèrprets:
Anna Ventura i Cortes
Ajudantia de direcció:
Sylvie Ageon, Patricia de los Angeles
Composició musical:
3ZEKIEL, Karinn Helbert, Laurent Perrier
Escenografia:
MC DLD, Anna Ventura
Il·luminació:
Emmanuel Basibe
Vestuari:
Maria Conception DLD, Yolaine Guais
Producció:
Département de Kréation Dynamique
Estrena:
Sismògraf 2017
Companyia:
Cobosmika Seed's
Direcció:
Peter Mika
Sinopsi:

Spoutnik blanc és una performance especialment creada per al Festival Sismògraf 2017. Agafant prestat el nom del satèl·lit rus Spoutnik*, aquesta peça es desplega en una constel·lació d’accions, una successió d’episodis vinculats per la bellesa, allò insòlit i una reivindicació estètica. 

Els paisatges emocionals, el xamanisme i una presència sensible són alguns dels elements que caracteritzen els mons fantàstics d’aquesta coreògrafa i ballarina. Anna Ventura ha creat una peça única i original, una proposta que excedirà el marc de representació i convertirà els Claustres del Carme en un pou d’imatges. Temps oníric, suspès i infinit. Una pista d’aterratge d’estels, focs i arabescos d’on cada dia escaparan alguns personatges cap als carrers d’Olot. Éssers estrafolaris que passejaran per la ciutat durant els dies del festival, a la recerca d’un intercanvi amb l’entorn urbà, la gent i l’arquitectura.

*Spoutnik (del rus спутник , significa «company» o «satèl·lit») és una família de satèl·lits llançats per la URSS el 4 d’octubre de 1957. Spoutnik és el primer aparell en òrbita al voltant de la terra i marca el principi de l’era espacial.

Crítica: Spoutnik blanc

28/04/2017

Arraulida al país d'El Petit Príncep

per Jordi Bordes

L'univers que vesteix Anna Ventura amb aquest nou muntatge, molt carregat de bona intenció i amb un dispositiu escènic molt suggerent, seria l'idoni perquè resplandís, de nou, El Petit Príncep que segueix buscant aquell aviador del conte de Saint-Exúpery. El gran problema és que aqust món ´ntim no traspassa al públkc, no s'expendeix. sí que s'eleva el cel on floen uns planetes lluminosos. Prò no arriba a cnnecgtar amb el p´bulic. Potser amb una distància menor entre acció i públic s'aconseguiria  millorar la percepció. per una altrabanda, les escenes no semblen respondre a gaire res més del preciosisme. Del moviment abstracte, oníric, que si evoluciona no es dona una justificació dramatúrgica (que ho agrairia). La ballarina compta amb olts recursos de vestuari, d'il·luminació i d'espai escènic que no els ha explorat prou. Molt probablement podrien donar a altres materials de moviment: A jugar a moure's sense tocar els planetes, per exemple. A amorosir-ne només un... 

Pràcticament sense sortir del seu rectangle (només es deplaça un instant a una passarel·la) recorden les ballarines de les caixes de música. Preciosa, però d'una emoció tant continguda, que esdevè hermètica.