Strange fruit

Musical

informació obra


Direcció:
Xavier Casan
Autoria:
Cris Blanco
Interpretació musical:
Óscar Bueno Rodríguez
Sinopsi:

Un homenatge a la cultura i la música del blues.

L'espectacle és un concert teatralitzat en català on les cançoms tenen com a tema i motor principal la condició afroamericana.El color de la pell, l'herència de l'esclavitud, el racisme, la llibertat, l'amor, l'alegria i l'expressió d'una tristesa innnata amb nom propi: el blues. Aquests elements apareixeran a l'escenari d'El Maldà per retre homenatge a una manera única d'entendre la vida a través de la música.

Crítica: Strange fruit

22/06/2018

Magnètic blues

per Jordi Bordes

Virgínia Martínez, pràcticament recuperada de l'encostipat que va obligar a anul·lar algunes sessions el cap de setmana passat, és tant magnètica com el blues. La música empeny a picar amb el peu a l'aire. Martínez, sense cap història que li doni una armadura per presentar-se a escena, també. Amb només una il·luminació i un vestuari que va donant varietat al recital d'un repertori triat amb coherència i apuntant alguns contrastos, l'obra captiva. Ara, a més, han tingut el repte de traduir quasi totes les cançons extrem que permet seguir millor cada una dels poemes cantats. En aquest sentit, la cantant és com una contista, que narra petites històries (algunes d'una profunditat i drama com la que descriu dos cossos executats, penjats dalt d'un arbre). L'acompanyament al piano és imprescindible, però tot el focus se l'endú ella. Com ja va passar amb Close to Liza, tot i que potser la muntanya de notes musicals no arribi a tants extrems, o que la coloratura planegi més pel centre de la veu. 

Un treball molt íntim, que insinua les contradiccions d'un món aparentment alegre i despreocupat (dels cabarets dels feliços anys 30 americans) però que topa amb una realitat, en què els ciutadans afroamericans pateixen el menysteniment de les classes benestants blanques. El repertori és llarg i molts cops les cançons tenen una contundència final que sonen a final d'actuació. També van entrant temes posteriors com Respect (1965), I wish I knew howit would feel to be free (1967) o el I'm here (2005) més reivindicatiu, que empodera el col·lectiu que ha trencat, si més no institucionalment, amb el racisme.

Trivial