Susn. Thomas Ostermeier

informació obra


La punta de llança del teate centreuropeu compta, des de fa temps, amb el talent de Thomas Ostermeier. Així, arriba al Temporada Alta, Susn, una peça dura que presenta cinc capítols en la vida d'una dona amb el contrast d'un vídeo més amable i conciliador. Ostermeier dóna les notes a l'actriu Brigitte Hobmeier que reviu tot un arc de Sant Martí d'emocions que commouen l'espectador.

Estrena:
Estrena a l'Estat espanyol
Direcció:
Thomas Ostermeier
Intèrprets:
Brigitte Hobmeier, Edmund Telgenkämper
Dramatúrgia:
Julia Lochte
Autoria:
Herbert Achternbusch
Escenografia:
Nina Wetzel
Vestuari:
Nina Wetzel
Vídeo:
Sebastien Dupouey
Direcció Musical:
Nils Ostendorf
Producció:
Münchner Kammerspiele
Sinopsi:

Si el més difícil d’arribar al capdamunt és mantenir-s’hi, les habilitats de Thomas Ostermeier són com una roca. Va ser el nen prodigi de l’escena alemanya, estrella europea i ara ja és una referència indiscutible del teatre mundial. Torna al festival per presentar Susn: una dona i una vida en cinc actes. En un tour de force actoral, Brigitte Hobmeier la reviurà en totes les etapes de l’existència amb la fisicalitat, la carn viva i la incontinguda paleta d’emocions que sempre esquitxa el teatre d’Ostermeier. Però la força d’aquest relat decadent trobarà assossec en el contrapunt poètic d’una gran pantalla: la pel·lícula de la vida de Susn presideix l’escenari i capbussa l’espectador en un món ple de bellesa. Siguin testimonis de l’obra de maduresa d’un dels creadors més rellevants del moment.

Crítica: Susn. Thomas Ostermeier

01/12/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Iolanda G. Madariaga

Thomas Ostermeier torna als escenaris catalans amb una obra d'un autor poc conegut en aquestes contrades: Herbert Achternbusch (Munic, 1938), un artista polifacètic (cineasta, escriptor i pintor) embolcallat d'un cert aire de maleït. Achternbusch va publicar Susn el 1998, una obra que l'autor va concebre per a quatre actrius de les edats adients per explicar la història d'una dona des de la seva adolescència fins a una decrèpita maduresa. Suns (Susanna en col·loquial bavarès) és una jove apostata sense saber-ho;  la seva entrada a la joventut va acompanyada una pesada càrrega derivada de la seva educació catòlica malgrat ser d'ascendència jueva. La noia inicia un camí de revolta contra els constrenyiments de la moral religiosa en una societat rural ancorada en la tradició. Una dècada després, Susn s'ha traslladat a la ciutat. Allí, entaforada en un sòrdid espai llogat, intenta escriure: la seva veu és força amarga. Amb 37 anys, la veiem casada amb un escriptor lliurat a la seva obra i insensible a les demandes d'afecte o cruament sexuals de la seva esposa. Han passat deu anys més, castigada per la vida i l'alcohol, Susn retorna a l'Església sense fe però amb la ferma voluntat de la desesperació. Ens trobem davant d'un text l'ordenació temporal del qual esdevé el contrapunt perfecte al deambular caòtic de la protagonista. Susn ha encetat una revolució molt personal i en solitari que l'aboca a l' infortuni. Malgrat ser una víctima, es fa molt difícil fer costat a la protagonista, l'autor i el director en fan un cruel retrat: la seva misèria moral, si bé prou justificada, abraça el classisme, quan no la xenofòbia, i el sexisme més pervers. Un text difícil i terrible que destil·la una visió tràgica d'un univers femení encara actual.

Ostermeier ens serveix aquesta Susn de la mà de l'esplèndida Brigitte Hobmeier (amb qui ja havia treballat a Die Ehe der Maria Braun). Una única actriu per a un immens monòleg intern, esquitxat de petites, subtils, però claus, intervencions de l'actor Edmund Telgenkämper que actua com a perfecte partenaire al servei de l'actriu. Quatre dècades d'una mateixa tràgica existència presentades en una progressió molt significativa de tons i volums de veu. L'espectacle Susn condensa tot l'ofici i la intel·ligència escènica que han fet pujar Ostermeier al gran podi del teatre. L'ús magistral de les càmeres en directe que amplien i multipliquen les perspectives i un llenguatge escènic aspre i contundent ens deixen  imatges persistents com la dels maltractaments autoinfligits (?) en una escena certament brillant. Per contra, l'espectacle se'ns fa feixuc en el subratllat de la caricatura estrident i allargassada de l'alienació final.