Symon Pédicrí

Nous formats

informació obra


Autoria:
Diego Anido
Direcció:
Diego Anido
Il·luminació:
Àlex Aviñoa
So:
Pablo Rega
Vestuari:
Isabel Franco
Escenografia:
Isabel Franco
Vídeo:
Jordi Soler
Dramatúrgia:
Jordi Fondevila
Estrena:
Estrena absoluta al festival TNT de Terrassa
Producció:
TNT/ CAET
Sinopsi:

Symon Pédícrí no és un espectacle de ventrilòquia corrent.

Symon Pédícrí. Cirurgià autodidacte de gran talent hereu del llegat científic dels Pédícrí (antics criadors de cavalls) que va voler anar més enllà produint un nou ésser que superés la seva imatge i semblança.

Nascut nou mesos, nou dies i 16 hores després de la mort d’un altre Symon Pédícrí –son germà i homònim – amb l’ombra del qual lluitarà tota la seva vida, coneixedor que el seu altre jo va haver de morir per que els seus pares el concebessin.

Crítica: Symon Pédicrí

13/12/2014

Teatre incòmode per a mostra la buidor d'una vida patètica,

per Jordi Bordes

Titella: "Qualsevol ninot manipulat que substitueix l'actor en el joc escènic. Persona sense gaire caràcter, manejable fàcilment pels altres". Diego Anido convoca el seu "germà gran" perquè expliqui al públic una història sobre un titella que se suïcida a la piscina d'un hotel de luxe de Miami. En realitat, és un joc de miralls en el que mira de confondre i transmutar l'actor en el titella i el germà, en l'actor, en una mena d'espiral de foscor, maldat, desesperació, incomprensió que acaba amb una mena de pau incomprensible. Una mort inútil per a una vida innecessària, segons el propi cos.

L'actor travessa amb l'acompanyament d'un públic que es va incomodant, escena a escena, (cosa que vol dir que commou, que trasllada a terrenys inexplorats a l'espectador) un panorama cada cop més fosc, depravat, que va deshumanitzant el cos fins a deixar-lo buit del tot, incapaç d'enfrontar el revés de la vida. Anido, capaç de l'empatia més tendra en l'arrencada i divertint amb els acudits verds més suats a través del seu titella que manipula com si fos un ventríloc, va cedint tota dignitat humana i acumulant formes d'un ésser estrany, que pot recordar als il·lustrats per Marcelí Antúnez, en el seu personal viatge per als éssers extrateterrenals de "Protomembrana", per exemple. És un treball compromès, que denuncia la buidor vital però que, a vegades provoca fent trampes. Perquè és evident que l'interior de l'actor que busca un depravat titella obsessionat en practicar el sexe és el cos nu i no cal fer-se una endoscòpia! De fet, cau en el mateix excés que Castellucci en el Juli Cèsar també a la cerca del jo interior que reclamava Stanislavski. Afortunadament, la consciència avui no es reprodueix a base de càmeres si no que es revela en les accions. Anido, en aquest sentit és d'una radicalitat i entrega que sorprèn. El seu quadre negre, per força, s'ha de llegir com a denúncia, com a revulsiu. El Red Bull potser dóna ales per volar momentàniament però asseca les neurones, la força vital per sortir de la depressió. Sortireu amb el cos remogut, i l'ànima un pèl tacada però és un exercici radical per fer un contrast a la vida pròpia, a com afrontar els reptes, a com deixar de ser titella.