T. Jordi Galí

Dansa

informació obra


Jordi Galí és un artista que treballa des de la instal·lació i del circ: el seu treball són la construcció d'elements davant del públic amb un equilibri impossible. I fer-ho amb una concentració i rigorositat que abdueix l'atenció de l'espectador. El tempo de l'acció és molt pausada, la construcció va evolucionant, sense que s'hagi de desfer cap pas anterior. No pretén mostrar el més difícil encara. Busca una poesia que es troba en el seu moviment i en la lenta transformació d'elements rústics (bigues i cordes, principalment) en una escultura. A Tàrrega, aquest setembre va presentar Abscisse al bosc de Sant Eloi amb dos companys més. El silenci, amb els petits comentaris xiuxiuejats i l'atenció van atrapar al públic. Galí repeteix al Temporada Alta, ja que, fa pocs dies, ha esttat un dls intèrprets de L'esperança de vida d'una llebre. No és casualitat que el bosc de l'escena fossin bigues de fusta penjades del cel, el seu hàbitat. Galí considera l'art com la capacitat d'aconseguir l'equilibri d'un gran tòtem només subjectats per cordes. Més que un repte físic, una raó poètica..
Autoria:
Jordi Galí
Intèrprets:
Jordi Galí
Producció:
Cie.Arrangement Provisoire, CCN Rillieux-la-Pape/Cie.Maguy Marin (Lyon), Ramdam (Lyon), L’Animal a l’Esquena (Girona)
Sinopsi:

Poden ser troncs, pedres, cordes o escales, als materials més modestos que us imagineu, Jordi Galí és capaç de trobar-los l’ànima. La seva dansa és exploració, és recerca. Si ens envolten, si hi convivim, perquè no hi podem ballar, amb el nostre paisatge d’objectes del dia a dia? Jordi Galí pren per companys de ball aquests éssers inanimats i els repta. Se’n serveix per impulsar-se, per atacar i per desplegar-se en infinites combinacions que sorprenen i que posen al descobert que la fusió amb l’entorn és més inevitable i poderosa del que sembla. El silenci, la quietud d’aquests objectes ens interpel·la, ens condiciona. Conèixer per transformar, és la seva tàctica, i els espectadors la viuen com un autèntic i plaent joc d’imatges inesperades.

Crítica: T. Jordi Galí

24/11/2013

Baròmetre de contemplacions

per Jordi Bordes

Jordi Galí és hipnòtic. No creua paraula. Dialoga, en tot cas, amb els elements rudimentaris que utilitza per a la seva construcció, una instal·lació escènica. Només està atent al seu artefacte que va construint amb una meticul·lositat que magnetitza l'espectador. En el cas de T, és un element que el té molt treballat i que s'atreveix a cronometrar-lo, a fer-lo acompassar amb un artilugi, també molt artesanal (politges i pinyons de bicicleta compensant el pes que recorden aquells entranyables invents del TBO) que es mou i que serveix de banda sonora zen al fons de l'escena. 

Galí sense ni una corda, només amb dos pneumàtics com a elements per a subjectar escales i llistons i dos pals d'escombra es mou amb seguretat i finesa en l'element que va prenent forma i arriscant l'equilibri. Un joc de nens transformat en un exercici d'expert ensamblador. Cada marca de la fusta té la seva raó de ser. El que es podria titllar d'una lentitud exasperant, es converteix en un viatge iniciàtic, un somriure de veure què pretén aconseguir i un oh! absorbit cap endins quan, ballant sobre les fustes com a contrapès de l'artilugi, aconsegueix un nou impossible. 

A sala, T  s'empassa l'atenció. Galí també treballa habitualment en espais oberts. El seu material ho permet, sempre que sigui sobre una superfície dura i plana. Cal, això sí, assegurar-se que l'entorn permeti concentrar l'atenció del que succeeix a escena. La instal·lació final és atractiva però el que sobta és la seguretat en què executa cada moviment per bastir la peça, en un temps molt limitat i davant la presència dels espectadors. Aquest joc d'equilibris, de fusió de materials prosaïcs per a construir una peça icònica reconcilia amb el món.