Te voy a matar mama

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Verónica Pallini, Anabel Totusaus
Coreografia:
Sabine Dahrendorf
Vestuari:
Alessandra Azzini
Escenografia:
Sebastian Vogler
Producció:
Porta4
Autoria:
José Pascual Abellán
Sinopsi:

Te voy a matar mamá és el títol original de l’obra. Tracta d’una filla que està esperant la seva mare per matar-la. Parla imaginàriament amb ella. Contradictòriament l’acusa de tot allò que va fer i no va fer, li reclama la falta de afecte i la sobreprotecció, el donar-li massa llibertat i el no deixar-la créixer. Les raons de cada una de les seves decisions, no només respecte ella, sinó també en relació amb el seu pare, la culpa per les seves frustracions. Totes aquestes accions culminen en un fet inesperat. A partir d’aquesta situació la peça intenta esbrinar, amb humor i emotivament, en els sentiments menys racionals i plens de contradiccions d’aquesta relació tant complexa: mare – filla.

Eduardo Rovner, l’autor d’aquesta obra estrenada a Buenos Aires, va animar a Verónica Pallini la realització d’aquest text a Barcelona. Va voler que particularment ella defensés aquest paper.

Crítica: Te voy a matar mama

22/01/2017

Sobre l'estranya relació de mare i filla amb gir final

per Jordi Bordes

Verónica Pallini ofereix l'alternativa a Catalunya al consolidat autor argentí Eduardo Rovner. Ho fa amb una comèdia negra, que presenta un personatge desproporcionat, obsessionat per les vibracions de la terra i l'aura dels horòscops. Incapaç de fer res amb insistència. Pallini és una actriu que parteix d'una situació quotidiana (la mare va avisitar la filla al seu piset) a una fantasia exagerada, almodovariana. Hi ha molt odi (aparentment) cap a la mare i una mitificació pel paper del pare. Però el que resulta és un personatge perdut, desesperat, que lluita un cop i un altre contra els seus fantasmes i, molt probablement, la seva sensació de culpa.  Evidentment, no és una relació realista de filla que s'independitza, tot trencant el cor de la mare (com va ser el cas del musical Mares i filles, Maldà 2014). Tampoc hi ha la lluita per amagar la veritat de la vida com es reprodueix a El despertar de la primavera (TGB, 2016). Sí que hi ha una separació que es farà infinita quan es resolgui l'últim gir de la peça. De sobte, totes les excentirictats esdevenen un trist patetisme, l'estranyesa que produeix el personatge en tota la peça acaba necessitant de la compassió del públic, del seu escalf. El més preocupant és que aquesta filla que no ha pogut trencar el fil que l'unia amb la mare de manera natural, es troba en un bucle tràgic, que, dia a dia, repeteix. Sense via de sortida. 


Trivial