Tenors

Teatre | Òpera

informació obra



Dramatúrgia:
Toni Sans, Albert Mora, Ezequiel Casamada, Miquel Cobos
Direcció:
Toni Sans, Pavel Bsonek
Companyia:
Illuminati
Músics:
Adrià Aguilera, Dani Garcia
Intèrprets:
Ezequiel Casamada, Miquel Cobos, Albert Mora
Il·luminació:
Daniel Gener
Producció:
Illuminati
Autor:
Valeria Schulzova
Sinopsi:

Ser tenor és molt dur. Sempre al límit. Sempre més amunt. Sempre més fort. Sempre més llarga, la nota. I en el moment més inesperat, el gall. Gàrgares, farigola i bufandes a 35 graus a l’ombra. Passió exacerbada, melodies inoblidables, lirisme excels que desemboca en la raó de l’existència del tenor: el “pinyol”, que el pot cobrir de glòria o enfonsar-lo en la misèria.

Reunits, per fi, un cop més, els Tres Tenors han trobat un forat a les seves atapeïdes agendes internacionals per acudir a la ineludible cita amb el seu públic. En aquest concert ens oferiran un recull de les més belles i conegudes melodies d’avui i de sempre.

Crítica: Tenors

09/02/2020

Do de pit... amb bon humor

per Andreu Sotorra

Hi ha espectacles que van deixant un pòsit funció a funció i que tot i així corren el perill de passar desapercebuts perquè es consideren una excepció, una alternativa o una entremaliadura de petit format. A «Tenors» li passa poc o molt això. Va néixer fa gairebé quatre anys i, des d'aleshores, ha passat per Barcelona en diverses ocasions, tant al Teatre Gaudí Barcelona, on ha tornat ara, com a la Sala Barts i, entremig, no ha parat i no para de fer una extensa gira per molts escenaris del país.

He dit “del país”, però «Tenors» és un espectacle “internacional” i “sense fronteres” que tindria les portes obertes anés o anés perquè no hi ha millor rigor i millor resultat escènic que riure's del mort i de qui el vetlla —estem parlant de la representació de primeres figures de la lírica com els Tres Tenors— i fer-ho, a més, amb el mateix rigor i la mateixa qualitat vocal que la paròdia exigeix. Representar un “pinyol” o un “gall” requereix tant de domini vocal com excel·lir en una ària. Els tres intèrprets —ara Toni Viñals s'ha afegit al grup en substitució d'Albert Mora— són de denominació d'origen (D.O.) contrastada i garantida.

En una hora i algun bis, la companyia arrenca amb un gag que té aires de Tricicle —qui sap si ara que la veterana companyia de gest plega veles, no trobaria en aquest trio un dels seus substituts. I des d'aleshores, la dramatúrgia carregada de bon humor no s'atura ni un segon: faristols màgics que juguen males passades, el pianista que arriba tard i vestit de carrer, el joc del guignol amb el pianista, el seu canvi de roba sobre la marxa, les partitures que acaben no servint per a res, els vestits d'etiqueta que acabaran malament, les àries —totes molt conegudes— en plena competició de cadascun dels tres tenors, la lluita per demostrar qui pot donar més alt el do de pit... I quan la lírica es desmarxa, un salt de registre que converteix els tres tenors en tres cantants melòdics de la vella escola i que passa dels clàssics de «Tosca», «Turandot» o «Don Giovanni», entre altres, a peces tan populars del repertori espanyol com «Granada», «Amapola» o «Perfídia» a encara d'altres més populars aquí i allà com «Deliliah» o l'espectacular «Amigos para siempre» i un esclatant pupurri amb objectes inclosos que no desvelo.

Espectacle musical cent per cent, sí, sense ni una paraula, de narrativa gestual, còmic intel·ligent i fins i tot amb alguns moments de complicitat coral amb els espectadors que tenen així l'oportunitat de practicar l'exercici físic d'aplaudiments constants sense parar durant una hora i de riure a cor què vols, que és un remei que no costa res a la sanitat pública i que els millors metges de capçalera recomanen per allargar la vida. (...)