La Colla de Sabadell és una de les referències de laliteratura del primer quart de segle passat que aquest 2019 commemora el seu centenari. Darrere seu hi ha tres noms tan mítics com la mateixa Colla: Joan Oliver (posteriorment conegut també com a Pere Quart), Francesc Trabal i Armand Obiols. Tres homenots de les lletres catalanes, el poeta, el novel·lista i el prescriptor, aquest últim, Armand Obiols, íntimament relacionat amb la immensa obra narrativa de Mercè Rodoreda.
Una de les branques literàries herència de la Colla va ser el teatre i el seu autor, Joan Oliver (Sabadell, Vallès Occidental, 1899 - 1986). Eren temps d'experiments teatrals, de trencaments amb el classicisme, de rebel·lió literària i d'aproximació a les avantguardes amb una intenció de fons: riure's del mort i de qui el vetlla, però sobretot, riure's i posar en evidència la societat de la qual provenia Pere Quart —família de casa bona sabadellenca relacionada amb el tèxtil i les finances— i de la qual, en certa manera, renegava.
Les obres teatrals de Pere Quarts tendeixen a la brevetat i a un cert minimalisme textual. Aquest registre es pot veure clarament en les dues peces que integren aquesta proposta de la companyia Lazzigags que les enllesteix en una escassa hora i mitja, amb voluntat de recuperar un teatre que seria clàssic si no s'hagués deixat tant de temps al congelador per les circumstàncies adverses que el teatre català ha patit en cent anys.
La primera, «Tercet en re», del 1957-1959, és un monòleg encobert de fals diàleg, que interpreta l'actor Santi Ricart i que representa un escriptor en procés de creació —màquina d'escriure d'època de mitjan segle i multitud de boles de paper rebregades a terra dels fulls rebutjats— amb el recurs teatral que fa que ell mateix imagini una sèrie de personatges que el distreuen de la feina mentre intenta escriure i emplenar el full en blanc, un terme a hores d'ara metafòric que els més joves ja no conceben si no se'ls aclareix que vol dir: "pantalla en blanc". L'actor Santi Ricart se'n surt amb mestratge escènic per la seva trajectòria amb un text trampós que, malgrat que he definit com a monòleg, amaga un diàleg a diferents veus, que ell mateix ha d'anar perfilant i dramatitzant.
La segona peça, «Gairebé un acte», forma part de les primeres de l'autor, és del 1929, i ja compta amb els quatre intèrprets per representar els personatges que Joan Oliver situa a la Costa Blava francesa amb una parella benestant (l'actor Miquel Agell i l'actriu Gemma Brió, elegància i picaresca de l'època) que viuen en un hotel de vacances la vigília de les seves noces i on apareix un vell amic (l'actor Queco Novell, barret de palla de senyor) que, tirant de fatxerenderia, acaba trastocant els plans de la parella, sobretot els d'ella, en una evident crítica de la societat burgesa del seu temps que també el membre de la Colla de Sabadell, Francesc Trabal, va retratar en alguna de les seves novel·les amb una mirada literària que podria ben bé haver signat Francis Scott Fitzgerald, de «Tendra és la nit», sense que es notés la diferència.
Però el teatre té tots els recursos per aturar o fer canviar la realitat de la ficció amb un cop de vareta màgica i, en aquest cas, amb el trencament del ritme a crits de Queco Novell perquè aparegui el Santi (Santi Ricart, esclar) fet ara un tècnic d'escenari amb samarreta negra i logo Brossa (abans ha aparegut fugaçment fent de grum d'hotel traginant maletes) i intentant manipular el que li manen que manipuli els altres col·legues de la companyia: "Cortina! Cortina!". Allò que la trama, a cops d'embolica que fa fort, no pot o no vol resoldre... que ho resolgui el teló. (...)
