Terra de ningú

informació obra



Autor:
Harold Pinter
Traducció:
Joan Sellent
Direcció:
Xavier Albertí
Escenografia:
Lluc Castells
Vestuari:
María Araujo
Il·luminació:
David Bofarull, Xavier Albertí
Intèrprets:
Lluís Homar, Josep Maria Pou, Ramon Pujol, David Selvas
Producció:
TNC
Sinopsi:

Per petició expressa del mateix Harold Pinter, mort el 2008, el funeral d’aquest home imprescindible del teatre contemporani va començar amb la lectura d’un fragment de la seva obra mestra Terra de ningú.

Dos antics amics, que han oblidat tots els vincles que els unien abans de la Segona Guerra Mundial, es retroben en una nit carregada d’alcohol, la qual tornarà a despertar les ferides d’un passat que necessita ser ordenat per no quedar condemnat eternament a una esterilitat insalvable. En aquest personal descens als inferns contemporanis, Pinter ens ofereix una de les reflexions més lúcides que el teatre ha donat recentment sobre la funció necessària de la poesia en un món devastat que ja no es pot permetre creure en relats simplificadors.

Si Dante pren Virgili com a guia per a la seva monumental travessia poètica, Harold Pinter s’endinsa en el particular descens als inferns contemporanis que és Terra de ningú acompanyat de la mà silenciosa del seu admirat T. S. Eliot.

Crítica: Terra de ningú

18/10/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Francesc Massip

Sobre el paper, la primera temporada que gestiona Xavier Albertí al TNC és novedosa, atrevida i trencadora respecte les anteriors singlades. No debades és el primer director per concurs públic, no a dit com els anteriors, per tant li ha calgut oferir una programació de plantejament ambiciós i coherent. Després d’una inauguració a la Sala Gran amb un espectacle de varietats, ara entafora a la Petita un Harold Pinter aspre i saturat d’una asfixiant foscor. Fer translúcida la radical opacitat de Pinter és el repte de qualsevol director. Albertí ho ha aconseguit bastant, particularment gràcies a la imponent interpretació de Lluís Homar que, des de bon començament, es fa amo i senyor de l’escena, i desgrana les abstruses rèpliques pinterianes amb una rara naturalitat, amb el to de conversa quotidiana que escau al diàleg. És cert que el seu personatge és qui duu la veu cantant i el que, amb el seu verb acerat, mobilitza la resta. Però Josep M.Pou, per molt que incorpori el rol oposat, fet d’immobilitat i manca de reacció, no acaba de forjar la tensió d’antagonista que requereix. La neta escenografia de Lluc Castells presenta un cristal·lí moble-bar que alimenta a cor què vols l’alcoholisme compulsiu dels personatges. Pel que fa a la traducció, l’obra comença amb un feridor “Tal qual” per indicar que li serveixin la beguda sense additaments, cosa que en genuí català s’hauria de dir “Tal com raja”. L’expressió grinyola, tot i que potser sí que reflecteix els usos barcelonins, no debades una de les pitjors variants que es parla al país.