Terra de ningú

informació obra



Autor:
Harold Pinter
Traducció:
Joan Sellent
Direcció:
Xavier Albertí
Escenografia:
Lluc Castells
Vestuari:
María Araujo
Il·luminació:
David Bofarull, Xavier Albertí
Intèrprets:
Lluís Homar, Josep Maria Pou, Ramon Pujol, David Selvas
Producció:
TNC
Sinopsi:

Per petició expressa del mateix Harold Pinter, mort el 2008, el funeral d’aquest home imprescindible del teatre contemporani va començar amb la lectura d’un fragment de la seva obra mestra Terra de ningú.

Dos antics amics, que han oblidat tots els vincles que els unien abans de la Segona Guerra Mundial, es retroben en una nit carregada d’alcohol, la qual tornarà a despertar les ferides d’un passat que necessita ser ordenat per no quedar condemnat eternament a una esterilitat insalvable. En aquest personal descens als inferns contemporanis, Pinter ens ofereix una de les reflexions més lúcides que el teatre ha donat recentment sobre la funció necessària de la poesia en un món devastat que ja no es pot permetre creure en relats simplificadors.

Si Dante pren Virgili com a guia per a la seva monumental travessia poètica, Harold Pinter s’endinsa en el particular descens als inferns contemporanis que és Terra de ningú acompanyat de la mà silenciosa del seu admirat T. S. Eliot.

Crítica: Terra de ningú

07/11/2013

Imprescindible reflexió sobre la transcendència i l'art.

per Maite Guisado

Encara que sembli mentida, en la seva llarga trajectòria, Xavier Albertí mai no havia dirigit cap obra al Teatre Nacional de Catalunya. Ara ha obert la programació dirigint Terra de ningú, de Harold Pinter, una obra que enganxa per la seva raresa i que conté múltiples referèncias literàries, des de T.S. Eliot fins a Virgili i Dant, passant pel cicle artúric. La seva gran riquesa rau en el fet que cada espectador hi troba el seu nivell de lectura. No s'hi ha de buscar una trama lògica; dins un marc es presenten situacions de vegades incongruents, cosa que li dóna un cert aire oníric amb una aparença de veritable naturalitat.

Un text magnífic, farcit de silencis, una atmosfera carregada d'alcohol de vegades asfixiant, hàbils pinzellades d'humor, amb un Lluís Homar imponent que maneja amb mestria els fils de la tensió, i un Josep M. Pou excel·lent, amb l'acompanyament contrapuntístic de David Selvas i Ramon Pujol.

Imprescindible reflexió sobre la transcendència i l'art.