T'estimo però no tant

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Ferran Castells, Mònica Corral, Josep Linuesa
Ajudantia de direcció:
Marià Font
Escenografia:
Armand Tarragó
Vestuari:
Albert Carrasco
Il·luminació:
Daniel Gener
Producció:
Teatre Gaudí
Direcció:
Miquel Murga
Autoria:
Assumpta Montellà
Dramatúrgia:
Pablo Ley
Sinopsi:

El Fede, un informàtic, i el Robert, un professor d’institut en atur, són dos amics que comparteixen pis de forma eventual i que, a més, també comparteixen un mateix passat i un complicadíssim present.

Tots dos van estar casats amb la Carmeta i actualment han entrat en conflicte per una altra dona: la Nines, una veïna molt més jove que ells que els porta als dos de bòlit.

La situació amb la Nines i els llastres del passat provoquen una sèrie d’embolics i malentesos que complicaran la seva relació actual i els portaran a viure escenes d’autèntica bogeria que compliquen la trama, sempre en to de comèdia.

Crítica: T'estimo però no tant

28/08/2016

Càndida comèdia sobre el món de la parella

per Núria Cañamares

Una càndida comèdia sobre la complexitat del món de la parella i la benevolència de l’amistat. Un home a qui l’acaba de deixar la dona es refugia a casa del seu amic, també ex d’ella. La forçada convivència d’aquests dos, la irrupció d’una jove i seductora veïna i tot un seguit d’embolics desencadenen una trama plena de malentesos i gags.

Es tracta d’una adaptació de ‘Pares y Nines’ de José Luis Alonso de Santos estrenada el 1988 i, tot i el trasllat a la Barcelona actual per l’humorista i també director Miquel Murga, desprèn encara molt l’aire de l’humor ingenu, volgudament ocurrent i desimbolt d’aquells temps. La posada en escena s’adequa al to, però l’obra no agafa la volada que prendria si s’hagués partit, a dia d’avui, del full en blanc. La simplicitat del text força a una certa desmesura interpretativa que no encaixa amb els arquetips actuals. No per ser cornut un es converteix de cop en estúpid... Els ritmes narratius tampoc són els mateixos que a l’Espanya de finals dels 80 i necessiten un sacseig amb tisorada inclosa per mantenir l’atenció d’un espectador habituat a la multiplicitat d’impactes. Gairebé dues hores de funció fan feixuga una de les operacions més ambicioses del teatre: fer riure el públic.

Malgrat tot, la peça no és frívola ja que, si bé de puntetes, es qüestiona per què se separen les parelles, què es seria capaç de fer per recuperar la persona estimada, fins on pot arribar la bonhomia de l’amistat, la compassió, etc. No hi ha tampoc moralismes, només la voluntat de retratar una situació que, poc o molt, tothom pot haver viscut, i treure’n tot el suc que permeti l’humor.

Com a bona comèdia d’embolics no hi falta la cèlebre “Deixa’m que t’ho expliqui, no és el que sembla”, una mica de pit i cuixa, les entrades i sortides de personatges, l’animada música entre escenes... en definitiva, la frescor i la diversió que tan bé van per passar una bona estona.