![]()
Vist el febrer de 2014 a FETEN, Gijón (Feria Europea de Teatro para Niños y Niñas)
Si un no llegeix el
programa de mà d’aquest espectacle, com no va fer qui us escriu, ens
pensem que ens trobem davant d’una companyia francesa o italiana, que ha
aterrat per aquí, en una gira internacional d’un espectacle que, ben
segur, ja té previst recórrer Europa i gran part del món.
Anem a pams: tres noies, amb una
inequívoca aparença de músiques, sense paraules, van apareixent i
donant-nos a entendre que han estat acomiadades de les seves orquestres,
i coincideixen al carrer (un carrer ben fred i feréstec pels que no
tenen feina ni sostre) juntament amb una petita maleta, i l’estoig de
l’instrument de cadascuna. Una viola, un violí i un contrabaix, a través
dels quals s’expressen, totes tres entre elles i cap al món. Les
partitures són de coneguts compositors clàssics i més contemporanis,
passant de Vivaldi a Mozart, el tango i l’havanera, o el Can Can, posem
per cas. I no només ho interpreten amb mestratge, sense llegir i amb
moviment interpretatiu, o sigui, fent d’actrius corporals i cadascuna el
seu personatge (no se m’oblida un moment on la violinista es posa unes
sabatilles de ballet, i tot fent puntetes interpreta un complex ‘solo’
deixant-nos bocabadats), que ja té mèrit, sinó que a més ‘juguen’ amb
les partitures, accelerant-les, ralentint-les, inventant-se ‘piques’
entre elles… i en ocasions mostrant-nos tota la sensualitat que
cadascuna té com a dona. I al saludar-les personalment al marxar de la
sala (un detallàs que ens esperin les tres a la sortida), com un nou i
devot admirador, un descobreix que són tres noies de Badajoz, Albacete i
l’Argentina! Val la pena mirar tot seguit el seu currículum i s’acaba
d’entendre tot. Un espectacle excepcional com deia al principi, que
farien bé de mirar-se aquells que programen el Palau, l’Auditori o fins i
tot (vist el vist els darrers anys) el mateix Liceu. O qualsevol espai
prou adient de Barcelona, que volgués oferir al seu públic una
experiència que, tot i que elles qualifiquen per a tots els públics (i
de fet ho és), jo recomano per a paladars que ho sàpiguen apreciar. Al
sortir, una persona prou qualificada em va dir que li ‘sobraven’ uns 15
minuts a l’espectacle. Potser té raó que al final quan un es pensa que
ja no poden més, segueixen oferint-nos el seu art. Però també és
possible que tan acostumats com estem als ‘tempos’ de l’infantil, tot el
que passi d’una hora és, indefectiblement, massa llarg. Però és que no
ens trobem davant d’un infantil.
