The Inquisitive middle

Dansa | Nous formats

informació obra



Estrena:
Estrena absoluta al festival TNT Terrassa
Producció:
TNT-Centre d'arts Escèniques de Terrassa, MOM/ El vivero
Autor:
Sonia Gómez, Lucy Suggate
Intèrprets:
Sonia Gómez, Lucy Suggate
Composició musical:
The Inheritors de James Holden
Il·luminació:
Cube
Sinopsi:

The inquisitive middle és un manifest, la combinació de 30 anys de moviment i dansa, un viatge performatiu d'exploració des de la resistència. Un temps per desfer i refer. La Sonia i la Lucy intentaran ajudar-se mútuament per captar l'impossible, quantificar l'esmunyedís, resoldre dilemes coreogràfics i enigmes teòrics.

Són dos ballarines en el mig del no-res. Saps Gerry? La pel·lícula de Gus Van Sant que mostra dos amics perduts en el desert.  La Sonia i la Lucy estan en una espècie de desert ballat. Com serà el seu punt de partida des del mig del desert? Comencen amb un manifest que resumeix els punts de vista en comú.

Crítica: The Inquisitive middle

24/06/2014

Un plaer en veure ballar, una decepció quedar-se assegut a la butaca

per Jordi Bordes

Un espai blanc, uns focus que il·luminen sense voluntat d'aportar matís o profunditat. I una noia que balla. Feliçment, Despreocupadament. Els seus braços es despleguen i projecten una energia de baixa intensitat. El magnetisme és menor com més ràpid és el desplaçament. Menys és més. Durant bona part de l'escena manté la verticalitat, només, cap al final accedeix al terra, a l'altre pla que és imprescindible en bona part de la dansa contemporània. El que desprèn el seu ball és joventut, satisfacció, optimisme. Hi ha poc salt, pocs desplaçaments virtuosos, tot i que s'intueix que és una eina que acabarà esclatant (i no ho fa).

Inclòs dins del Sònar, The inquisitive middle, té ben apresa la música electrònica. Poder assistir a un concert veient com una bateria reforça el ritme al dj és una oportunitat que seria bo poder veure amb major proximitat. La dificultat d'aquest quadre és que no es desplega en gaire res més. Potser tampoc ho busca i no és necessari. La felicitat pot ser en la simplicitat. Però llavors seria millor oferir la possibilitat a ballar aquesta despreocupació, compartir-la. En aquest cas, només caldria que els músics fossin més a prop del públic, l'artista visible (en un pla diferent que els espectadors) i  que hi hagués un espai habilitat per ballar. Potser no baixaria tothom a ballar. Però donar l'oportunitat a disfrutar, a compartir ritme creat a l'instant donaria un toc d'espontaneïtat que equilibraria un muntatge servit amb massa poc ingredients, han volgut ser austers però s'han quedat curts en la cocció.