The lieder

Nous formats

informació obra


Il·luminació:
Octavio Gómez
So:
Javier Cuevas
Vídeo:
Sara Serrano, Miguel Morales
Autoria:
Angélica Lidell
Intèrprets:
Agnés Mateus
Sinopsi:

Existeix un moment a la història en què el moviment es torna cançó i la cançó es fa discurs. Una cançó que es repeteix fins que oblidem la lletra. Ja no importa el contingut, les paraules es converteixen en tornada i en objecte musical més enllà dels significats originaris.

Una tornada que s’enganxa fins que no ens la podem treure del cap. The Lieder és el cos d’aquells que marxen i l’himne que ha d’arribar. Les accions de marxar i cantar en dimensions polaritzades.

The Lieder és la marxa i la composició d’aquest himne, un concert escènic, una peregrinació de cossos que s’obren a preguntes sobre una idea incerta de la col·lectivitat i els seus símbols. L’obra també planteja un joc entre els seus significats: en alemany plural de lied, terme emprat a la història de la música clàssica per fer referència a una cançó lírica breu, típica dels països germànics, pròpia del Romanticisme i adoptada per la burgesia i les noves classes altes cultes i adinerades. Lied com a forma pretèrita de lie (en anglès, mentir). Lieder, en anglès fonèticament igual que leader (en català, líder).

A The Lieder doncs, marxem, busquem tornades, imaginem discursos i les melodies de les nostres constel·lacions personals i polítiques. Revisem com actuen la marxa i l’himne en els nostres cossos i com s’afecten mútuament a partir de variacions. I, sobretot, explorem i passem vora el públic amb l’experiència de caminar junts i en silenci per un motiu comú desconegut i un desig personal i secret, a través d’un recorregut ple de senyals, buit de producció, ampli per a les revelacions.

Crítica: The lieder

02/10/2017

Silencis compartits, li falta un ingredient que lligui l'acció teatral.

per Jordi Bordes

La proposta de Javier Cuevas i Sara Serrano és altament introspectiva. Perquè no cedeix cap oportunitat a què l'espectador comparteixi el seu secret íntim, el seu desig, la seva preocupació callada. POerò, per altra banda,. és notablement redemptora perquè tothom combrega amb el propòsit de dedicar una hora del seu temps (aproximadament) a donar voltes sobre un afer que, probablement, mai l'ha afrontat directament. Hi ha qui pensa millor caminant. I per això, l'acció es realitza mentre es passeja per la ciutat i, sobretot, mentre es dóna voltes a una plaça, sense gaire ´més preocupació que doblar o ser doblat pels altres i tornar a atendre el centre de gravetat interior. Des de fora, el públic capta alguna acció estranya, hipnòtica, en veure un grup d'espectadors que caminen en cercle (mai ningú s'atreveix a canviar de direcció, a trencar la dinàmica? Es podria fer? Trencaria amb la concentració de tothom?) en silenci i, sovint la mirada perduda (i un lleuger somriure que pacifica i els fa còmplices entre ells).

L'acció acaba, sí, amb una trobada catàrtica "a casa", dalt de l'escenari, envoltant un piano que ha tocat música clàssica durant una bona estona (és llavors quan sembla entrar-hi el joc i les direccions trenquen la seva unidireccionalitat).The lieder provoca deixant camins oberts a la interpretació, cadascú té molts possibls recorreguts físics i emocionals durant aquesta estona. És imprescindible connectar-hi; així, resulta una acció profitosa (tot i que possiblement d'una nul·la teatralitat).tot i això sí que es comparteix la curiositat del pñúblic de teatre de voler conèixer-se més i de compartir l'instant i la intenció entre els altres companys anònims. Hi ha espectacles de Jordi Galí (Abscisse, per exemple) o d'Ada Vilaró  (Públic present 24h, o UrGENTestimar) que també conviden a un teatre molt contemplatiu, com si es tractés d'una decisió mística, de connexió amb la Humanitat i la resta de la Natura. Tant Galí com Vilaró saben controlar molt bé el temps i no deixar que decaigui. A The leider hi ha una dependència massa gran a què sigui l'espectaor el que no perdi el fil. En tot cas, el que permet és ensenyar a pensar a l'espectador. Però, fet això, sense una poètica prou desenvolupada, es queda com una acció de pregària quem anb sort, serà compartida sense confessar-la.