L'espectacle «The Pulse (El pols)» és una de les icones que quedarà en la memòria històrica del Festival Grec i ja en van quaranta-set edicions. Tot i que la companyia australiana Gravity & Other Myths ja havia passat per Barcelona en anteriors ocasions, el 2019 al mateix amfiteatre Grec amb l'espectacle «Backbone», i tres anys abans, el 2016, dins les Festes de la Mercè, el seu paper ara en la inauguració oficial del Grec'23 ha marcat una línia d'aquelles que defineixen clarament què ha de ser, o què hauria de ser, un festival amb vocació internacional.
I això no només perquè la companyia australiana sigui la convidada d'honor sinó perquè la seva fusió artística amb el Cor de Noies de l'Orfeó Català —preparada almenys durant quinze dies abans de l'estrena en sessions d'assaig— compleix amb una de les assignatures sempre pendents: la internacionalització dels valors artístics catalans fora de casa, com en aquesta ocasió passa amb la gira que la companyia íntegra —australians i catalanes— faran tot el juliol primer al Canadà, al Circus Arts City de Montreal; després al Twon Hall Center de Galway, a Irlanda; i finalment a la Graz Opera House d'Àustria.
És una llàstima que els assistents a l'estrena oficial només poguessin viure els primers 40 minuts de l'espectacle, gairebé la meitat, per mor de la pluja. Ja ho cantava i encara canta en Raimon: “Al meu país / la pluja no sap ploure. / O plou poc o plou massa. / Si plou poc és la sequera. / Si plou massa és la catàstrofe.” Immersos com estem en un període de sequera, és grotesc que la pluja faci un boicot en una nit inaugural. Ja es veu que fins i tot la pluja s'ha tornat ultradretana, negativista, totalitària i barroera.
La segona nit de «The Pulse» ha donat el do de pit complet esperat. Les grades de l'amfiteatre Grec exhaurides han esclatat al cap dels vuitanta minuts de circ i d'acrobàcia d'alta volada, d'exercici gimnàstic, de moviment, de dansa, de coreografia, de cant coral, de sons vocals, de risc i d'aiiis! tan propis de la pista.
La fusió entre el Cor de Noies de l'Orfeó Català, dirigit per Buia Reixach, i els acròbates dirigits per Darcy Grant arriba a la perfecció. ¿Podria ser millor? Diria que no. Es fa difícil endevinar què ha estat primer, si la banda sonora o les acrobàcies. Sembla com si les dues disciplines artístiques s'hagin anat creant conjuntament fins a trobar-se en el punt just d'equilibri.
De fet, l'espectacle «The Pulse» va néixer a Adelaida, a Austràlia, amb l'Aurora Women's Vocal Ensemble —una mena de Cor com el de l'Orfeó Català— dirigida per Christie Anderson, amb una composició musical del compositor Ekrem Phoenix, afegint-hi alguns cants religiosos i, en el cas del Cor de Noies de l'Orfeó Català, també amb una versió molt delicada d'una peça infantil, «La Maria té un xaiet», per substituir l'original de l'espectacle en anglès, la peça «Mary had a little lamb (La Maria tenia un anyell)», un clàssic infantil del folk nord-americà.
Pilars de tres —totalment com si fossin els assajos en un local d'una colla castellera—, torres que es munten i es desplomen, pilars caminant que s'entrecreuen sense topar, joc de cordes en un trencament de l'acció escènica que fa que els acròbates vagin amunt i avall per les grades de l'amfiteatre i les despengin amb crits i veus dels prop de seixanta intèrprets, entre 24 acròbates i 36 noies cantaires, com si fossin grumets de galeres. Unes cordes, de fet, que només fan de decoració per recordar als espectadors que no és màgia el que veuen sinó que és l'essència del circ el que realment protegeixen. Unes cordes també que serveixen per matisar segons quins efectes d'il·luminació contrastats amb les tonalitats que agafa, blavosa o vermellosa, la mola de pedra de Montjuïc al fons de l'escenari.
Tot és orgànic, natural, sense sofisticacions. No hi ha matalassos de protecció ni malles de subjecció amb anelles. Quan es desplega un pilar es desplega a plom, a pols, vaja, mai més ben dit. Amb una estilització i una precisió mi·limètrica que, enriute'n tu del que pugui arribar a fer un dia la Intel·ligència Artificial.
Un moment sublim es produeix amb la mateixa directora del Cor de Noies de l'Orfeó Català, com a solista, on Buia Reixach fa una improvisació vocal extensa que modula els moviments amb els quals dialoga amb un dels acròbates de la companyia, els dos al centre de l'escenari —ai, si Carles Santos ho pogués veure!—, una de les accions que ja no es van poder representar en la frustrada primera funció inaugural i que és precisament la perla de l'espectacle, reblada amb la vocalització del Cor de Noies que emeten el “Lament de la nimfa”, de Claudio Monteverdi.
I entremig de tot això encara hi ha temps per a l'humor subtil amb les trepitjades sobre les costelles i els ventres panxuts o escanyolits, tant hi fa, d'uns quants dels acròbates estesos a terra que emeten esgarips, com si es convertissin en tecles d'un pianoforte esquerdat, o més aviat com si fossin un estol de sacs de gemecs. Uns sacs de gemecs elàstics que es dobleguen com una goma i que creen una composició exuberant de cossos lliurats a la plasticitat. Brillantor escènica a pols. Un pols al món més ancestral del circ que fa tremolar tots els sentits. (...)
