Veient The
show must go on, una observa que l’etiqueta que se li ha atorgat a Jérome
Bel de creador provocador i polèmic no concorda amb el que s’està observant dalt
l’escenari, si bé no hem de perdre de vista que han transcorregut 15 anys de
l’estrena d’aquesta peça, reclamada, encara avui, per molts programadors.
Jérome Bel és el coreògraf reconegut per fer
dansa conceptual, la “no dansa”, amb un discurs que s’allunya de tot virtuosisme i espectacularitat, amb la voluntat de crear un espai comú entre allò que està
succeint a l’escenari i el que percep el públic. És a dir, compartir plegats. Acció totalment oposada a la majoria
de coreografies contemporànies en les quals el coreògraf mostra el seu discurs
imaginari i cadascuna de les persones del públic entén el que vol.
A The
show must go on aquest concepte de compartir, de comprendre,és molt evident, i des del seu inici es fa molt clar. En
aquesta obra el discurs del coreògraf no és abstracte ni deixa marge a la
imaginació individual de cada espectador, sinó que el concepte queda molt definit
i, conseqüentment, resulta molt fàcil de llegir. Afegint-hi que
els intèrprets no són ballarins professionals, sinó gent del carrer, es pot
entendre The show must go on com una obra de factura fàcil, segurament
massa elemental,fet que, al llarg dels anys, ha propiciat grups d’
admiradors i de detractors de Bel.
Si bé
fa més d’una dècada aquesta “no dansa” va despertar la decepció i la fúria d’un
sector d’espectadors, avui en dia The show must go on, sense oblidar que estem davant d’una peça còmoda,resulta un
muntatge que, per sobre de tot, diverteix i no decep, ans tot el contrari, perquè
en ell es reconeix els valors d’un home que ha sabut crear un espai de
complicitat a través d’una dansa tant immòbil com plena de petits, èxplicits i quotidians
gestos.
Sens dubte The
show must go on no seria el mateix sense el
fil conductor que enllaça l’obra: un seguit de hits dels darrers 30 anys que a més de fer moure als intèrprets, (excel·lentment
seleccionats després d’un taller de 10 dies) fan que l’espectador no pugui
estar-se quiet al seient. A més del dj que posa les músiques, dalt
l’escenari hi ha vint persones de
diferents races, perfils i volums; gent
que dóna forma i teatralitat més a les lletres que no pas a la música de les
cançons. Escenes remarcables: Ballem
de David Bowie perquè permet apreciar el
moviment orgànic de cada individu ; Petita ballarina d’Elton John i Ballarí privat de Tina Turner, pel seu
sentit d’humor; Titànic, Imagine, El so del silenci...per desenes de detalls.
