The show must go on

Dansa

informació obra


Direcció:
Frédéric Seguette (assistent), Dina Ed Dik (assistent), Ramon Hernàndez
Companyia:
Veus humanes
Sinopsi:

Aquesta peça va ser creada el 2001 i és una de les obres emblemàtiques en la carrera de Jérôme Bel. L’espectacle examina la relació entre l’art i la vida, entre el més col·loquial i el més refinat, i desafia constantment les expectatives de l’espectador. En un escenari sense decorats un DJ punxa cançons populars de diferents èpoques, mentre ballarins professionals i persones sense experiència en dansa segueixen les instruccions de la lletra de la cançó. The show must go on forma part del repertori de la Deutsches Schauspielhaus d’Hamburg entre l’any 2000 i el 2005, i del repertori del Ballet de l’Òpera de Lió entre el 2007 i el 2014.

Crítica: The show must go on

10/05/2015

Ni tan provocador, ni tan polèmic

per Montse Otzet

Veient The show must go on, una observa que l’etiqueta que se li ha atorgat a Jérome Bel de creador provocador i polèmic no concorda amb el que s’està observant dalt l’escenari, si bé no hem de perdre de vista que han transcorregut 15 anys de l’estrena d’aquesta peça, reclamada, encara avui, per molts programadors.

Jérome Bel és el coreògraf reconegut per fer dansa conceptual, la “no dansa”, amb un discurs que s’allunya  de tot virtuosisme i espectacularitat, amb la voluntat de crear un espai comú entre allò que està succeint a l’escenari i el que percep el públic. És a dir, compartir plegats. Acció totalment oposada a la majoria de coreografies contemporànies en les quals el coreògraf mostra el seu discurs imaginari i cadascuna de les persones del públic entén el que vol.

A The show must go on aquest concepte de compartir, de comprendre,és molt evident, i des del seu inici es fa molt clar. En aquesta obra el discurs del coreògraf no és abstracte ni deixa marge a la imaginació individual de cada espectador, sinó que el concepte queda molt definit i, conseqüentment, resulta molt fàcil de llegir. Afegint-hi que els intèrprets no són ballarins professionals, sinó gent del carrer, es pot entendre The show must go on com una obra de factura fàcil, segurament massa elemental,fet que, al llarg dels anys, ha propiciat grups d’ admiradors i de detractors de Bel.

Si bé fa més d’una dècada aquesta “no dansa” va despertar la decepció i la fúria d’un sector d’espectadors, avui en dia The show must go on, sense oblidar que estem davant d’una peça còmoda,resulta un muntatge que, per sobre de tot, diverteix i no decep, ans tot el contrari, perquè en ell es reconeix els valors d’un home que ha sabut crear un espai de complicitat a través d’una dansa tant immòbil com plena de petits, èxplicits i quotidians gestos.

Sens dubte The show must go on no seria el mateix sense el  fil conductor que enllaça l’obra: un seguit de hits dels darrers 30 anys que a més de fer moure als intèrprets, (excel·lentment seleccionats després d’un taller de 10 dies) fan que l’espectador no pugui estar-se quiet al seient. A més del dj que posa les músiques, dalt l’escenari  hi ha vint persones de diferents races, perfils i volums; gent que dóna forma i teatralitat més a les lletres que no pas a la música de les cançons. Escenes remarcables:  Ballem de David Bowie perquè  permet apreciar el moviment orgànic de cada individu ;  Petita ballarina d’Elton John i Ballarí privat de Tina Turner, pel seu sentit d’humor; Titànic, Imagine, El so del silenci...per desenes de detalls.