The show must go on

Dansa

informació obra


Direcció:
Frédéric Seguette (assistent), Dina Ed Dik (assistent), Ramon Hernàndez
Companyia:
Veus humanes
Sinopsi:

Aquesta peça va ser creada el 2001 i és una de les obres emblemàtiques en la carrera de Jérôme Bel. L’espectacle examina la relació entre l’art i la vida, entre el més col·loquial i el més refinat, i desafia constantment les expectatives de l’espectador. En un escenari sense decorats un DJ punxa cançons populars de diferents èpoques, mentre ballarins professionals i persones sense experiència en dansa segueixen les instruccions de la lletra de la cançó. The show must go on forma part del repertori de la Deutsches Schauspielhaus d’Hamburg entre l’any 2000 i el 2005, i del repertori del Ballet de l’Òpera de Lió entre el 2007 i el 2014.

Crítica: The show must go on

10/05/2015

No ens cal un cànon de dansa contemporània.

per Jordi Sora i Domenjó

Una de les línies de programació de la temporada 2014-15 del Mercat de les Flors ha permès rescatar algunes obres que s'han guanyat un espai en la història de la dansa contemporània. Així vam gaudir de What de body does not remember de Wim Vandekeybus /Última vez i es va tornar a presentar a la ciutat Ölelés de Jordi Cortés i Damián Muñoz. Ara bé: un cosa és el (merescut) record i reconeixement i una molt diferent convertir-ho en els imprescindibles de la història.

Amb intèrprets locals, molt d'ells amateurs, tanca aquesta particular temporada revival del Mercat de les Flors amb The show must go on de Jérôme Bel. Es tracta d'una interessant reflexió al voltant del paper de la mirada en la dansa. A través del joc entre la música i els ballarins, on hi participa activament en la versió barcelonina el Dj Marc Ases, es traspassa el límit estricte de la representació perquè sigui l'espectador (emancipat?) qui doti de sentit les escenes que es van produint amb música de Leonard Berstein, John Lennon o Mark Knopfler, entre altres. Gran èxits d'ençà els anys 60, des de música de cinema fins al rock, passant pel pop i la de discoteca. El llistat és tan conegut, com tòpic. I la insistència en fer sentir la cançó sencera en cada ocasió, satura de repetició la intenció de l'experiment. Tots ballem en el nostre cap. O encara millor: és en el nostre interior on dansem. Una evidència que si bé té força de titular, a la pràctica resulta buida de contingut en l'hora i mitja que dura l'espectacle.

Potser el més destacable de tot plegat rau en  (...)

POTS SEGUIR LLEGUINT LA CRÍTICA EN EL SEGÜENT ENLLAÇ