L'altre dia, al final de la representació de The Velveteen Rabbit al Teatre Principal de Sabadell, en un col·loqui amb alumnes d'un taller de teatre, la directora de l'espectacle, Purni Morell, va justificar que l'actor que encarna el conill en aquesta producció no porti ni orelles ni cua: "Si li posem aquest vestuari no caldrà que feu servir la imaginació i, a més, veureu un actor fent de conill, cosa que no volem". Lluny de l'anècdota, aquesta resposta diu molt de la filosofia que inspira aquesta producció del Unicorn Theatre de Londres que s'ha pogut veure a Catalunya gràcies a LaSala Teatre. Diu molt d'una determinada consideració cap a l'espectador que, tractant-se d'un espectacle de teatre familiar, resulta molt reveladora del que tenen i fan allà i, per oposició, del que tenim i fem aquí. Diu molt, en definitiva, d'una cultura, una tradició, una escola i una indústria teatral que, sigui en l'escena familiar o en la convencional, està a anys llum de la nostra.
The Velveteen Rabbit és teatre anglès. O londinenc, si ho preferiu. I això vol dir teatre molt ben fet, en tots els aspectes. L'adscrivim al teatre familiar perquè és una adaptació d'un conte infantil de Margery Williams (1922) protagonitzat per un conill de peluix que malda per convertir-se en real per continuar gaudint de la predilecció del seu amo. Però el cert és que, més enllà d'això, la producció del Unicorn té un plantejament que desborda àmpliament el que aquí entenem com a escena familiar. La trama és només l'excusa damunt la qual Purni Morell construeix una emotiva reflexió sobre l'amistat i l'oblit que transcendeix l'edat dels espectadors i té la capacitat de seduir tant els de sis anys com als de seixanta. Per això, l'actor protagonista no porta ni orelles ni cua...
I per si de cas això no fos prou mostra de consideració cap al públic, la proposta l'executen uns actors extraordinaris i completíssims a tots nivells --perquè ens entenguem: dels que aquí només es veuen a les produccions per a grans-- que es mouen en una escenografia exhaustiva, preciosista i detallista, perfectament il·luminada i amb un vestuari justament auster i efectiu. Afegiu-hi a tot plegat que l'espectacle compta amb música en directe i que tots aquests elements estan ben jugats, és a dir, hi ha molts mitjans, cert, però molt ben utilitzats. Una joia, en definitiva.
Veure teatre de Londres a Catalunya és una excepcionalitat. I veure teatre familiar de Londres a Catalunya frega, gairebé, l'excentricitat. Cal agrair a LaSala que ho hagi fet possible i que amb aquest, gairebé, atreviment hagi afavorit una comparació inevitable amb la qual, també cal dir-ho, no cal fer-se mala sang. No cal lamentar-se ni llepar-se les ferides. N'hi ha prou amb quedar-se amb la idea que el familiar no té perquè ser teatre de segona. Ni artísticament ni, sobretot, més important, políticament.
