Després d'una dècada, versionant les comèdies al Parc del Nord, Parking Shakespeare s'ha atrevit aquest any amb una tragèdia sanguinària. I se'n surten amb prou consistència. Les camises hawaianes i l'ukelele amb alguna cançó divertidament intranscendent han donat pas a una de les tragèdies més sanguinàries i gores del dramaturg anglès. El salt al buit és immens. Perquè és molt perillós que el públic prengui la violència de l'escena com un acudit del despropòsit. La direcció d'Israel Solà (i la seva adaptació) senta les claus i no abandona gens els actors, davant d'un públic que els observa, a tocar, i en el que no poden refugiar-se en escenografies, ni cops d'efecte de la llum o el so.
Probablement,és de les obres més ben escoltades.Perquè l'èpic dels seus personatges porta a fer veritables discursos davant dels que haurien de ser els tribuns romans, que viuen passivament la venjança dels derrotats gods per delmar la família de titus Andrónicus. Amb una simplicitat molt lúcida (les armes dels Titus són fuets del cavall mentre que els gods assassinen amb ferros de golf) la carnisseria es produeix al mig dels til·lers. També han sabut aprofitar bé les referències locals (el lloc en què Aaron es troba amb Tamora i ordeixen una part del pla alhora que assassinen i violen el germà del rei i Lavínia,la filla estimadíssima de Titus, que surt viva però sense mans ni llengua per no poder delatar quins han estat els seus botxins.
Les similituds amb Otel·lo són notables. Perquè Aaron, com Iag, ordeix una conspiració dins de la mateixa Cort. I perquè Aaron i Otel·lo es reconeixen com a negres, que els diferencia de a resta de la Cort. I els assenyala. Ben sensibles a les demandes del col·lectiu Tinta Negra, es reserva el paper del malvat Aaron (un molt convincent Ricard Boyle). També llueix per les seves ardits traïdores i enrevessades Ester Cort. I sobta la capacitat de transmetre dolor i patiment del nét de Titus, Íker Castell Daifuku. En termes generals, la companyia de comèdia aguanta molt bé aquest gir dramàtic. En la seva primera dècada de trajectòria, doncs, sembla que han iniciat un trajecte per anar versionant (en una hora i mitja aproximadament) les diferents tragèdies de Shakespeare al bosc dels Til·lers els propers estius. Independentment, de si es reprèn la carrera del Parking d'hivern (en el que exploren la dramatúrgia contemporània dramàtica). Hi ha equip i la història aguanta la proximitat i la vulnerabilitat del públic de carrer.MOlt bona feina d'afinació interpretativa.
