L’acceptació de la diferència és un dels exercicis socials que ens costa més de fer. La diferència de què? De gènere, de raça, d’estatus, de pes, d’opció política. Imagineu-vos, doncs, acceptar aquells que a nivell físic i mental sí que són diferents, que han nascut amb aquesta diferència. Aquest gran tema ha estat tractat abundosament en la dramatúrgia contemporània. I ara en tenim un altre exemple. Tonta d’Albert Baldomà es pot veure fins al 21 de març al Tantarantana. Un monòleg cru i contundent que narra la vida d’una noia amb síndrome de Down, i que l’actriu Núria Florensa defensa amb ràbia i tendresa.
La peça mostra part de la vida de l’Alícia en diversos moments, i és la mateixa Alícia qui ens explica cada episodi, cada anècdota, cada reflexió, i ho fa amb la sinceritat i honestedat de qui no té filtre. L’entorn de l’Alícia no és fàcil. La mare l’estima, però el seu pare és pràcticament una ombra que apareix a la nit després de treballar i que l’ignora. De fet, el que rep la filla és més aviat rebuig que indiferència. Però és raonablement feliç fent el que pot i la deixen fer: treballar en una fàbrica fent una feina absolutament mecànica i en sèrie, assistint al grup de teatre de l’associació del barri i veient pel·lícules antigues quan és a casa i el seu pare ja no monopolitza el televisor. De totes maneres, ja veiem des d’un bon principi que aquesta història no tindrà un desenllaç feliç. Baldomà no amaga cap carta, el seu personatge és massa transparent. No hi ha cap gir que ens impliqui, que ens remogui i ens sorprengui.
L’autor posa tot el seu interès a definir bé el personatge i el seu entorn. Per una banda veiem el seu dia a dia, els seus anhels, el que li agrada. Tracta d’actuar com una persona “normal”. Però resulta més important i decisiu la influència dels altres sobre la vida de la mateixa Alícia. La idea final és posar la lupa sobre un microcosmos (com a mostra de la societat en general) que no tolera la realització d’aquesta dona talment com si fos, em reitero, una persona “normal”. I és que precisament tracta sobre això: una reflexió que gira entorn del concepte de normalitat i diferència. Sobre com els “normals” etiquetem les discapacitats i deixem que aquestes etiquetes encapsulin a qui les pateixen. Però, tot i fer-nos sentir el drama a través de les paraules de l’Alícia (el punt de vista és vital per colpir a l’espectador), al final ens quedem amb la sensació d’haver sentit ja aquesta història.
En aquest cas, però, el trajecte està molt ben conduït. La virtut del text està en com li dóna forma el Baldomà director i la Núria Florensa com a actriu. La interpretació busca en tot moment l’honestedat del personatge i en aquest sentit Florensa mostra en cada gest, cada moviment i cada paraula el sentiment viu i sincer d’aquesta noia. I cal destacar un detall que no afecta el personatge: l’accent lleidatà de l’actriu. Un gust sentir accents diferents i volgudament marcats en la uniformitat del xava barceloní que impera al teatre de la ciutat.
La direcció de Baldomà és, en aquest sentit, delicada, i juntament amb l’equip artístic i tècnic creen una escenografia que parteix d’un mirall vertical que amplifica i dóna profunditat als moviments de l’actriu. Alícia i un mirall? Tampoc hi trobem un sentit metafòric que lligui l’obra amb la novel·la de Lewis Carroll. No és una Alícia que visqui en un món paral·lel precisament, ni trobem cap personatge que ens porti a pensar en el conill o el Barreter boig. Al voltant del mirall elements dispersats, unes cintes VHS, una gran catifa vermella, una butaca i diversos vestits penjats al fons de l’escenari. La il·luminació de Mikel Arbizu acompanya a l’actriu, retallant la seva figura en els moments més dramàtics o deixant-la en penombra difusa en un bonic final. Potser el so de David Solans és massa redundant. No calen aquests apunts sonors que remarquen els separadors. De fet, fins i tot diria que els mateixos separadors són sobrers.
Ens quedem, doncs, amb les bones intencions del dramaturg Baldomà, de la dinàmica proposta de direcció, i sobretot amb la interpretació valenta i sincera de la Núria Florensa. Però marxem a casa amb la sensació que històries com aquestes mereixen ser explicades de manera diferent. Potser Bomber(s) va obrir un camí més interessant i impactant. És clar que partir d’un fet real sempre et pot marcar més el camí.
