Des que Amy and the Orphan va demostrar que es pot fer teatre amb una persona amb diversitat funcional representant un personatge de diversitat funcional, en format professional. I que Clàudia Cedó s’hi atrevís amb Cinema i, més endavant amb Mare de sucre, és obligatori preguntar-se en cada espectacle que apareix un personatge amb diversitat funcional si ho pot interpretar algú altre. La resposta, en la majoria dels casos, és “sí, rotundament”. Ara ho demostra Núria Florensa a Tonta. Però abans ho havia fet Mariantònia Salas a Bomber(s) o, molt més enrere Rebeca Comerma a No me digas que te bese porque te besaré. Tothom hauria de poder fer qualsevol paper, si es fa amb la delicadesa i sensibilitat fins a commoure. Tonta, en aquest cas, presenta una història que potser ens ressona a comportaments retrògrads però que, molt possiblement, siguin ben verídics en les interiors de moltes llars. L'ideal seria que tot tipus de persones interpretessin tot tipus de paper, perquè els hi donarien un color propi. Per exemple, la producció H+G de l'Accademia Perduta que es va poder veure a la Mostra d'Igualada el 2016.
El personatge escrit i dirigit per Albert Baldomà, és una demostració de la ràbia que produeix sentir-se vulnerable. I a la tensió que, com a societat, no sabem desestigmatitzar. La protagonista és una jove que li avorreix el treball en la cooperativa de ioghurts però que li obra la porta a socialitzar-se. Fer el trajecte en autocar, conversar amb persones més enllà de la mare (que la protegeix) i del pare (que l’evita, tant com pot). La seva vulnerabilitat arriba a l’extrem en l’últim episodi. Ella es defensarà del pare amb l’atac d’odi més propi del seu progenitor que d’ella mateixa. Serà un fantasma que conviurà amb ella per sempre més. És per això que necessita explicar-se al públic, amb la vergonya de no tenir la seguretat de la nòvia del conductor de l’autocar, però amb la necessitat d’exorcitzar-ho. És imprescindible com l’aire que respira contemplant la vida des de la finestra de la seva habitació d’un quart pis sense ascensor.
La proposta té uns contrastos difícils d’entendre amb, sobretot, l’espai sonor. Tampoc li cal les projeccions audioviusuals que ordenen (com si fossin cops de maretll) cada escena. I que es remata amb una sintonia excessivament alta. O el focus que es projecta al mirall i que cega els espectadors. Són cops d’efecte per trencar un ritme necessàriament pausat, amb una dicció de cantarella infantil de frases curtes i construccions sintàctica molt similar. Caldria trobar altres formes de trencar-ho, més afinades amb la posada en escena. Com quan baixa de l’escenari per ensenyar l’estaneria de VHS de la mare…
La peça atrapa, això sí, des del primer feix de llum il·luminant la protagonista que està d’esquena. Incomoda al públic amb les accions més dures que es representen amb cura extrema pel personatge. És una cançó trista que encongeix el cor i, alhora, li dóna motius per bategar amb més força. La reivindicació a uns drets fonamentals per a tothom, i el desig d’apropar-nos-hi des de les mancances pròpies permet abraçar tant el personatge com l’actriu i redimir-les.
