Top model

informació obra



Autor:
Sergi Pompermayer
Companyia:
Per-versions
Intèrprets:
Pep Cruz, Anna Azcona, Jordi Coromina
Direcció:
Pep Cruz
Escenografia:
Pi Piquer
Vestuari:
Pi Piquer
Caracterització:
Tina Montón
Il·luminació:
Ignasi Morros
Composició musical:
Marçal Cruz
Sinopsi:

Qui més qui menys té algun problema amb el seu físic que li agradaria canviar. El nostre món ens ha abocat a una preocupació excessiva per la nostra aparença física i, avui en dia, tots volem ser guapos. Molt guapos.

En Max ha estat un dels top models masculins més famós, més guapo i ben pagat del món de la moda. La seva vida plena de glamour, de desfilades a les principals capitals mundials, de dones de bellesa exuberant, de viatges i diners a cabassos és el que la majoria de nosaltres desitgem, però al Max aquesta vida el va abocar a la infelicitat més absoluta. Després de la seva baixada als inferns, el Max ha trobat el seu camí cap a la felicitat. I està aquí per compartir amb tots nosaltres el seu mètode i els seu secrets per trobar la felicitat. Bé… tots els secrets, potser no.

Sergi Pompermayer


Crítica: Top model

29/04/2014

Una divertida ironia visual fashion

per Toni Polo

El Pep Cruz està com un tren. Té un serrell ros que li cau per sobre dels ulls més blaus mai vistos, uns bíceps modelats amb cisell, uns abdominals de bronze i el cul del David de Miquel Àngel. Està boníssim. A veure... en realitat, estava com un tren. Ara, quan ens explica el camí que l’havia de portar a ser feliç, és més baixet, amb panxa cervesera, calb, li pengen dues bosses dels ulls que semblen dues bosses del súper i el seu cul té una cel·lulitis que sembla estar ple d’olives arbequines. Tot plegat, Top model és una ironia visual que ens planteja els conceptes de felicitat, de tristesa, d’intel·ligència, d’imbecilitat quan estan lligats a un altre concepte, tergiversador, interessat, hipòcrita, destructiu... com el de bellesa.

Pep Cruz és Max, guanyador del premi al best model in the world de l’any 2004, a NY (Niu lloc, oh, yeah...!) i es despulla davant del públic (molt en el seu estil) narrant-nos una història que ens porta des dels seus inicis com a model hipermegaguapo i triomfador fins quan descobreix que, tot i tenir-ho tot en la vida, no és feliç. “Ets massa guapo”, li diu la seva dona, Danuta, “i m’anul·les, m’esborres”. Ha de canviar, doncs, perquè veu que la bellesa no fa la felicitat. En el seu recorregut per canviar, però, descobrirà que la natura és sàvia i es regeix per una llei indestructible: la selecció salarial. Els rics són guapos i els pobres són lletjos. Uns, quan somriuen mostren un piano d’ivori; els altres, estalactites i estalagmites.

Amb humor i la ironia visual que dèiem abans, Sergi Pompermayer ha escrit una peça divertida i plena de crítica social, sempre amb humor, fins a punt d’insultar-nos els uns als altres amb passió i trencar els convencionalismes socials que ens fan viure de cara a la galeria. La direcció i interpretació de Pep Cruz fa la resta, molt ben acompanyat del Jordi Coromina i de l’Anna Azcona, que es desdoblen en un munt de personatges que passen per la vida del Max i que ens reserven una sorpresa final encara més esbojarrada que tota la representació. És una obra per passar una bona estona, riure i, possiblement, preguntar-nos si som feliços, si som guapos, si som intel·ligents... I (millor) no contestar-nos.